La tribuna
Els haikus de Manel Gibert
Una petita joia editorial ‘A l’ombra del solstici’
Al Manel Gibert poeta el va (el vam) descobrir el 1998, aviat farà vint anys, el petit grup del jurat del premi de la biblioteca del Govern per la diada de Sant Jordi i es va reconèixer amb el guardó. Els anys següents es va fer familiar del minimultimèdia que és Premandsa, amb les seves columnes setmanals al llarg d’anys i amb Pluja, el primer poemari publicat, en la col·lecció Originals d’Edicions del Diari d’Andorra, l’any del traspàs de segle.
Va ser l’inici d’una trajectòria poètica notable i continuada. Amb el ritme del perfeccionista literari, van seguir el Quadern d’Arans (2003), suite de tankes i haikus, Blaus a la deriva (2010) i en coincidència amb el darrer Sant Jordi, els 65 haikus reunits en el volum que porta com a títol A l’ombra del solstici, extret d’una de les composicions, la número 33 situada justament al centre de totes: “les llums s’adormen /a l’ombra del solstici / els prats hibernen”.
En només tres versos, com ho fan els mestres japonesos, descriu paisatges humanitzats i les sensacions que li provoquen. Reproduirem només dues més d’aquestes petites peces d’orfebreria poètica: “metamorfosi / de l’oceà en tenebres / foc brasa cendra” i “rogent crepuscle / la pell del rost s’abrasa / jo m’estremeixo”.
Potser el millor per explicar l’inexplicable, o allò que adquireix tantes explicacions com lectors, per convidar a treure’n l’entranya múltiple, és reproduir-ne unes mostres. Aquests poemes mínims suggereixen l’exactitud obligada dels pictogrames de l’escriptura nipona. I també la música, una sonoritat cadenciosa si encertem a llegir-los (bé) en veu alta o fer que ens els llegeixi algun rapsode.
Minimalisme? Seria una qualificació simplista, tot i que aproximativa. I tanmateix qui acostuma a assaborir la poesia, qui ha intentat apropar-s’hi com a autor, capta immediatament el treball de passar i repassar una i altra vegada cadascuna de les paraules finalment acceptades per a la publicació. Qualsevol que escrigui sap com és de difícil la síntesi, la complicació del conceptisme. Hom diria que això dels haikus es podria comparar, en escultura, a les miniatures de Siadristy que enlluernen al museu d’Ordino.
I és que aquest poeta, arribat amb un fons de formació considerable amb el títol universitari de filosofia, és un treballador constant. Professor de llengua i literatura, fotògraf, membre del col·lectiu Portella i uns anys director de la revista del mateix nom, editor privat, traductor i traduït a txec, jurat en premis de prestigi, com el Carlemany en l’edició del 2007, prologuista d’obres d’altres... sí, també prosista.
Ho va demostrar en aquest diari quan, de tant en tant, ocupava la columna amb un microrelat de ficció. Ho ha demostrat els darrers anys, amb premis en dues edicions successives al concurs de narrativa fantàstica i de terror que organitza la biblioteca d’Encamp, on va viure també uns anys, abans de canviar-se al paisatge natural de la vall d’Ordino, retratada en aquesta darrera obra.
A l’ombra del solstici, hem dit abans, és una petita joia editorial. Petita només de mida. Perquè les composicions a la japonesa estan il·lustrades, si es vol explicades, amb dibuixos policroms del gran artista plàstic, imprescindible en aquest país, que és Sergi Mas, treballant en simbiosi perfecta, i que acaben semblant una altra manera de dir el mateix que els versos.
Algú pot creure que tot plegat és quelcom senzill de fer, tal com raja, espontani, fàcil com el lèxic emprat en general –sobretot per qui conegui el vocabulari andorrà, i més en concret, d’Ordino–, però els estudiosos de la pintura coneixen com, per arribar a l’abstracció, els grans artistes han passat primer per la figuració, pel rigor acadèmic. Al Museu Picasso de Barcelona es demostra amb les obres de la primera època. I de Miró s’ha dit –com a mèrit– que les seves obres semblen d’una ingenuïtat infantil.
És aquest un d’aquells llibres per portar a casa, guardar-lo però a mà, llegir-lo lentament, lluny de la precipitació del professional o l’estudiant, que devora escrits com fast food, de vegades per obligació, sinó paladejant-lo com un bon gurmet o un tastador de vins de gran reserva. Llegir, i tornar-lo a llegir, a poc a poc, potser un haiku al dia i no cada dia. Perquè, a cada repassada, de ben segur trobarem en paraules i frases significats i significants diferents, amb sensacions noves, segons el temps, del calendari, meteorològic, ambiental i el personal, l’estat d’ànim de cada instant. Paga la pena.