I l'Oscar...

... És per a Pedro, Pedro Sánchez.

Aquesta imatge, la de Penélope Cruz dient el nom de Pedro en una llunyana nit dels Oscar, em trasllada per art de màgia a la nit del 21 de maig del 2017.

Perdonin la frivolitat, però com m’agrada aquest premi: Pedro Sánchez, secretari general del PSOE perquè així ho ha volgut la militància, la gent del partit, secretari general del PSOE davant la vella i anacrònica guàrdia dels Guerra, González, Rubalcaba, Zapatero i la sobradíssima Susana Díaz amb la seva prepotència, diguem-li institucional, que mostrava com qui dona per fet que seria escollida la reina de la festa.

No entraré a analitzar la qüestió política, sinó sols allò que es veu d’una hora lluny.

No es pot tractar d’eliminar un secretari general perquè sí, perquè així ho volen uns quants, per real decret dins del propi partit, que és el que van fer els que creien que el PSOE era seu i que van deixar a un nivell baix, molt baix, el tarannà d’alguns dirigents socialistes. Pedro Sánchez tindrà molt o poc a dir, però té el que té, és un lluitador i ha guanyat perquè havia de gua-nyar, perquè no es pot anar per la vida amb els aires de superioritat que han esgrimit els que volien acabar amb la seva carrera política.

Des d’un bon principi, passat l’estupor inicial i la simbòlica punyalada per l’esquena que va deixar Pedro Sánchez uns quants dies a l’hospital, es va veure que comptava amb cert suport, que hi havia gent que encara creia en ell, que per molt que ho volguessin alguns, el suport era més ampli del que semblava.

Ho tenia difícil, molt difícil. I els altres pensaven que ja tenien la feina feta. Però sembla clar que en política no pots posar contínuament pals a les rodes, ni tractar d’impedir que qui està ferit vulgui treure el cap.

En política sembla clar que la gent no vol veure persones que ja han viscut i cremat la seva etapa, i que ja no tenen cap interès, persones com l’esmentat Felipe González, que ja no té cap gràcia, i que de socialista n’hi queda ben poc.

És probable que si Susana Díaz hagués anat per lliure hagués guanyat. Anar de la mà amb la vella guàrdia l’ha decapitada.

A Catalunya l’elecció de Pedro Sánchez ha estat també com una nova i bona collita. Almenys és una mica més diplomàtic. Tampoc sé si els socialistes catalans se senten més espanyols o més catalans, però és evident que el socialisme català a Espanya té molt més pes del que voldrien els mateixos que ara s’han quedat amb un pam de nas. La història del PSC és una mica com la del nou secretari general. El PSC encara té més força de la que molts militants del PSOE voldrien.

En qualsevol cas, feia temps que una elecció d’aquest tipus a Espanya no m’alegrava tant una nit de diumenge.