La crisi afavoreix la mediocritat

Tinc la sensació que la crisi econòmica que acabem de passar ha abonat la mediocritat. Desitjo equivocar-me però crec que des de fa unes dècades el món –el que ens envolta, s’entén– s’ha tornat més superflu, les persones més egoistes, individualistes, menys solidàries. La informació ens cau al damunt com una forta tempesta en què els titulars acaparen l’atenció, no hi ha temps per a la reflexió, ens hem tornat tots plegats més sectaris i excloents: preval aquella divisa que diu que qui no està amb mi està contra mi. La cultura dels valors (amor, respecte, tolerància, saber escoltar, acceptar qui no pensa com tu, la generositat, ajudar el proïsme, etcètera) crec que és vàlida ahir, avui i demà. Crec que són valors universals, transversals, com es diu ara. No afecta el lloc del continent on hom hagi nascut, sigui el nord o el sud, ni si és Orient o Occident. Poden canviar externament però des que hi ha món que els humans els hem tingut com a model a seguir. Hi pot haver matisos segons la cultura però l’amor, el respecte, la tolerància... són inherents a la persona humana. La crisi dels refugiats –per exemple– ens mostra sense embuts que no sempre hem estat a l’altura del moment que ens ha tocat viure. Davant d’una tragèdia com és marxar del teu poble, la teva ciutat, el teu país, la teva cultura i llançar-te al mar amb una embar­cació que no saps on va, s’ha de ser molt valent per jugar-t’ho tot a una sola carta. I milers de persones ho han fet, ho estan fent. El diccionari ens diu que mediocre és una cosa “de qualitat mitjana”. Però en llenguatge popular allò mediocre és també vulgar, adotzenat, sense persona­litat.

Però no em voldria enlairar en temes tan greus i complexos. Baixem al terreny cultural. Crec que en general predomina la mediocritat, per exemple si mirem els mitjans de comunicació (premsa, ràdio, televisió, internet: Facebook, Twitter, Whats­App, etcètera) Un exemple. Col·laboro en una publicació setmanal que publica escrits d’opinió. Les noves tecnologies permeten que els lectors (en paper o per internet) puguin dir-hi la seva, opinar, discrepar, matisar... Resultat? Negatiu: això ha permès que molts cràpules, mal educats, deixessin anar insults, la bilis, grolleries. Conclusió: posar filtres per evitar que algú que s’amaga darrere d’un pseudònim hi pugui tenir accés directe. Què ha passat? Que no surt publicat cap comentari. Obrir la possibilitat que tothom hi digui la seva ha estat negatiu. Tots hi hem perdut.

Avui no es fan fotos als edificis o als llocs i coses boniques: avui tothom es fa selfies. Tant li és que al davant hi hagi una estàtua o un quadre d’un autor consagrat. Si no hi surto jo ja no té valor.

La possibilitat d’aïllar-te amb el mòbil, de recloure’t en tu mateix i a molt estirar en el cercle de persones més properes; veus que molts joves van pel carrer o al tren, autobús, amb els auriculars posats escoltant música, o una emissora de ràdio, i ni s’adonen del que està passant al seu entorn. És el súmmum de l’individualisme. Abans quan anaves en tren veies algunes persones que llegien la premsa del dia, algun llibre, d’altres parlaven amb els companys de departament. Ara tothom està amorrat a la pantalleta del mòbil. I el mòbil si miren les notícies els ofereix titulars i vídeos que informen superficialment del contingut. No hi ha temps per llegir un article sencer que sigui més llarg de vint línies. Avui, com dic, amb el titular ja anem tirant. Ens fem una idea superficial de què passa. Abans hom tenia en compte el diari i l’opinió de certs periodistes o columnistes: referents. Avui tot això s’ha fos. I no parlem de veure algú llegint un llibre. Se’ls pot comptar amb els dits d’una mà. La brevetat, la rapidesa, la superficialitat, mana. I d’aquí a la mediocritat hi va un pas. Si hom mira la tele –encara hi ha gent que la segueix– passa el mateix. Exceptuant els telenotícies avui el que preval són programes per al gran consum. Concursos banals que a l’únic que aspiren és a aconseguir quota de pantalla. I fas zàping i veus que –amb rares excepcions– aquesta tònica abunda arreu. Ja sé que avui dia no cal seguir la graella en directe. Les noves tecnologies t’ofereixen l’oportunitat de veure televisió a la carta. Que avui no has pogut veure tal o tal altre programa? Cap problema. Vas a la web del canal que desitges i pots veure’l a l’hora i al lloc que vols.

Trobo a faltar més possibilitats per poder veure programes culturals de qualitat. Més canals temàtics sobre literatura, música clàssica, història, debats sobre temes interessants fets per persones que hi entenguin. No suporto les tertúlies d’individus que poden tenir molta xerrameca però poc contingut i interès. Hem arribat a fabricar el tertulià professional que tant serveix per parlar de política com de relacions humanes. Ja sé que puc canviar de canal, però quantes vegades la millor opció no és tancar la tele?

Jo que vinc d’una època en què saber llegir, escriure i les quatre regles matemàtiques eren una aspiració. Avui el nivell cultural mitjà és molt més elevat. Però la mediocritat segueix imperant.

Potser avui tinc un mal dia i vaig errat. Però em preocupa que la mediocritat no reculi i els humans ens deixem portar com a bens.