Herències carregoses

Hi ha hereus que es veuen obligats a renunciar a llegats que comporten més deutes que beneficis. Sembla que és el cas de diverses inversions públiques que, per compromisos polítics en altres temps, o per excés d’optimisme i afany de notorietat en temps de vaques grasses, mantenen vives les obligacions de fer front a dèficits i deutes públics que ara es voldrien evitar, si es pogués.

L’informe del Tribunal de Comptes publicat ahir mateix en aquest Diari considera “de rendibilitat dubtosa” algunes de les infraestructures nacionals; concretament el Funicamp i el Palau de Gel de Canillo. Del primer en diu que les necessitats de cobrir pèrdues són constants, i xifra el dèficit –només del 2015, últim exercici estudiat– en 1,8 milions d’euros.

Quant a la instal·lació canillenca, conclou que s’ha arribat a un alt endeutament i un fons de maniobra negatiu que el deixa depenent de les aportacions del comú per subsistir, amb la deducció lògica que la càrrega pesa sobre el pressupost de la parròquia.

Aquestes dues constatacions s’afegeixen a d’altres comptes negatius i també viabilitats dubtoses, per dir-ho amb suavitat, com la tan debatuda Naturlandia de Sant Julià, a la qual busquen solucions, en forma de reducció de despeses o d’ampliacions que podrien constituir una fugida endavant.

Membres destacats de les generacions anteriors explicaven que abans de la Constitució quan tots els consellers generals s’escollien directament per circumscripcions parroquials, a l’hora de formar majories s’aconseguien acords per impulsar iniciatives de dotació d’equipaments a canvi dels suports necessaris i que així van néixer, tan desproporcionadament grans per al cens de veïns, i més aleshores, complexos esportius i el mateix Palau de Gel, entre d’altres.

Més tard, en els temps de gran expansió econòmica, i juntament amb la que després esclataria en bombolla immobiliària, es van escometre obres faraòniques, edificis singulars. Si Caldea va sortir bastant bé quant a rendibilitat, també social, no sempre les iniciatives d’aquesta mena han acabat amb resultats positius.

Potser pocs recorden ja el relativament menor cas del que pretenia ser l’embelliment de l’avinguda Meritxell, que va acabar amb les retirades de les baluernes de l’arquitecta Bernadetta Tagliabue, esdevingudes ferralla i la condemna a indemnitzar l’autora posteriorment.

El casino en si mateix sembla ja de viabilitat dubtosa i perills socials evidents, tot i que en l’aspecte econòmic l’aposta sembla –hauria de ser així– que quedaria a càrrec de l’empresa privada concessionària quan arribi, si arriba.

Fa uns dies, el ministre Torres avançava que definitivament l’establiment del joc no es podrà instal·lar a l’edifici The Cloud, perquè les dues plantes de subsol estudiades presenten dificultats geològiques insalvables. La capa freàtica –el nivell de l’aigua soterrània natural– obligaria a obres inassolibles d’aïllament, i amb tota probabilitat al funcionament d’un sistema de bombeig constant per mantenir els espais secs, amb l’afegit a la despesa d’una contaminació acústica per al veïnatge.

El mateix ministre hi afegia, sobre el conjunt de l’edifici faraònic i “de marca”, que planteja “incògnites i dubtes”, començat per la rendibilitat, més enllà del debat i les crítiques aixecades per detractors des del punt de vista estètic i urbanístic. Tots aquests dubtes, per a una edificació que va ser pressupostada en 35 milions d’euros, sense comptar el sobrecost que acostuma a ser habitual en la culminació d’aquesta mena de projectes.

A tant arriben els dubtes que el Núvol sembla ja immers en un núvol de boira, i la prova és, segons la mateixa font del Govern, que no s’ha acordat cap data per al reinici de les obres, que haurien de seguir per l’enderrocament de l’antiga seu de l’STA, ara Andorra Telecom.

Poster sí que l’enderrocament es consumarà i quedarà un gran solar per construir en el centre de la conurbació central del país. Però cal aquest Cloud? Hauria de garantir, en primer lloc, el servei bàsic que constitueix el seu objecte. Amb una combinació raonable de tarifes baixes per als usuaris, d’inversions, i de beneficis revertits als comptes públics. Inclou tot això embarcar-se en arquitectures de luxe?

Potser no cal una obra avalada per una signatura de màxim nivell internacional –les marques es paguen, ja ho sabem– sinó més aviat un espai utilitari sense renunciar a un bon nivell d’estètica, més harmònic amb l’entorn. Quant a la destinació final de tan àmplies superfícies, a més de les instal·lacions pròpies de l’empresa de telecomunicacions, no hi cabria perfectament el museu nacional, que l’actual Govern de DA en majoria absoluta va incloure al seu programa?