Andorra en calma

Baixaven els dos de Meritxell i d’AINA, on van dinar i dialogar, acompanyats per la Rosa Duró, de pau i d’humanisme amb mossèn Ramon. Havien entrat pel Pas de la Casa i la sensació d’artificiositat en percebre la massa urbanística al peu de la muntanya, els va acompanyar fins a mitja tarda, quan en ser a la sala de lectura de la llibreria La Puça van notar l’Andorra que en certa manera seria volguda pels dos. Pedra i fusta, sonoritat natural que fins i tot al Santuari de Meritxell els va costar de copsar. I parlem de dues persones avesades a la mirada espiritual, poc distretes per les capes superficials i amb una nítida capacitat d’observació en la profunditat humana i en la bellesa natural, de les quals en parlen i n’escriuen per a delit nostre. Ens referim a Josep Maria Mallarach, geòleg, consultor ambiental i consciència viva i crítica en l’àmbit català de la relació entre l’home i la natura. Llaura i sembra en els camps del pensament la manera d’evitar la pèrdua, la unió entre la manera de fer dels humans i la naturalesa, i ho rega i assaona amb el sentiment d’amor que, com una deu, brolla dels bells camins de l’espiritualitat. Com a membre actiu del comitè directiu de la Comissió Mundial d’Àrees Protegides i del Grup d’Especialistes en valors culturals i espirituals de les àrees protegides, ha estat el coordinador conjunt de la Iniciativa Delos, amb Thymio Papayannis, així com representant del Programa de Patrimoni Mundial de la UICN en la Iniciativa de la Unesco Patrimoni d’importància religiosa de la Unesco. Amb aquest bagatge a nivell planetari, sap de la realitat andorrana en la cura del medi ambient i adverteix dels passos mal fets, de les intencions maldestres i entorpidores del que hauria de ser el model de desenvolupament en un país de muntanya, on el respecte per l’entorn encara ha de ser més considerat i tingut en compte. L’altra persona de qui parlem, és el Jordi Pigem, filòsof, autor del llibre que es presentava dissabte passat a La Puça: Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica. Viena Edicions, Barcelona, 2017.

Tots dos, Mallarach i Pigem, ens van regalar una tarda de pensament i d’aprofundiment en el comportament i en els valors humans, que són els nostres, els que ens bressolen i ens porten pels rierals de la vida. I ho van fer des d’aquella calma desitjada que ens fa bonior quan la notem. La calma que la vida del dia a dia marcada per la pressa i les corre-cuites ens amaga o ens priva d’assaborir-la plenament. Calma personal i calma col·lectiva. En som mancats de totes dues i les hauríem de pretendre i festejar com un gran tresor de vida. L’Andorra en calma, quin repte en tots els sentits i en tots els àmbits.

Us plaurà llegir Àngels i robots. El físic i poeta David Jou, en l’epíleg, diu: “Deixar a les mans d’una tecnologia futura la resolució del patiment de tants pobres, de tanta gent esclavitzada, de tantes guerres, és una vergonya i una irresponsabilitat. M’agrada que algú (intel·lectuals compromesos, metges i juristes pels drets humans sense fronteres, entitats religioses) ens ho recordin, com ho fa aquest llibre.” I ho fa, ho diu, el Jordi Pigem, amb la mirada neta i càlida i amb el sentit despert: “Podem tenir 500 amics a les xarxes socials, però no tenir-ne cap a qui poder donar la mà o parlar i mirar als ulls.” Així, ens parla –tot recalant en Romano Guardini, en la sinceritat de la persona– molt de l’encíclica Laudato si (Lloat siau) del Papa Francesc: “S’hi afegeixen les dinàmiques dels mitjans de comunicació i del món digital, que, quan es converteixen en omnipresents, no afavoreixen el desenvolupament d’una capacitat de viure sàviament, de pensar en profunditat, d’estimar amb generositat. Els grans savis del passat, en aquest context, correrien el risc de veure com s’ofega la seva saviesa enmig del soroll dispersiu de la informació.” I com escriu Pigem: “La societat hipertecnològica propícia un desar-relament que és sentit interi- orment com a agitació i desassossec. Sense arrelament, se’ns emporta el vent i tot moviment extern ens agita. Aquesta agitació ontològica, característica de la condició humana contemporània, és la font última (prèvia als factors psicològics, sociològics i econòmics) que impulsa el miratge de l’acceleració, el miratge consumista, el miratge de la seguretat i el miratge dadaista. És també la font de l’autoengany que ens fa ignorar el nostre desarrelament i la nostra insatisfacció existencial, i que ens fa creure que, malgrat tot, vivim en el millor dels mons possibles.”