Moralitat del desencís i civisme estèril

Manca de confiança en el futur? No sabria dir-ho exactament. El que des de fa una colla d’anys observo, és una societat andorrana desencisada, sense saber massa per què, i el que considero més greu, instal·lada en una mena d’atonia que neutralitza tota capacitat de risc.

Però atenció, no em facin dir el que no dic. No es tracta que parli d’aquest o un altre govern, ni que em fixi en cap sigla d’un partit polític o un altre, ni de majories ni d’oposicions. Em refereixo a la societat andorrana en general, vull parlar de tots nosaltres, dels qui manen, han manat, o dels qui han obeït o desobeït. Respiro desencís, o bé – i encara pitjor– un cinisme que sempre he considerat que és totalment estèril i bord.

Què ha succeït a Andorra? Penso que sense ni adonar-nos tot ha canviat. Per bé, per mal, massa, poc, o només el necessari?

Hi ha fets inqüestionables, que no es poden negar, alguns d’ells podrien ser els següents: crisi econòmica, crisi política, que normalment al llarg de la història coincideixen. Però a cavall d’elles, una crisi social que sura en aquesta atonia generalitzada, i a certa postració col·lectiva.

És que en això també ens hi fixem, volent o no volent, en el que succeeix als països veïns? Diuen que la classe política no té massa credibilitat, també a Andorra, i que tot plegat es redueix a una lluita caïnita per ocupar, o bé retenir el poder.

Penso però que seria bastant injust fer recaure tota la responsabilitat en la classe política. Penso que hi ha altres factors que hi incideixen en aquest estat de coses: el cinisme, el catastrofisme, el desencís perquè sí, sense argumentació, i passat d’orella a orella fomenten també l’estat clínic d’aquesta societat andorrana de la qual tots formem part, i per tant tots en som responsables.

No voldria deixar d’esmentar també els mitjans de comunicació –no parlo dels estrangers, que tots sabem a què i a qui es deuen– del país, que moltes vegades enfoquen les notícies sota l’angle més negatiu, enseguint la vella regla que deia que les “bones notícies no són notícia”. Hi ha cert tremendisme informatiu, i en això no es tracta pas de responsabilitzar el missatger, però a vegades aquests mitjans ondegen banderes i subministren munició per a les campanyes.

També és cert l’absència de grans idees que serveixin de pauta per il·lusionar-nos. Manquen veus –no n’hi ha prou de criticar– per a marcar camins i prohibir falses dreceres. Hi ha massa silenci, penso jo modestament. Sempre havia sentit dir que el que mou el món són les idees, i no significa que les idees sorgeixin per majoria de vots. Cal que alguns concebin idees i les exposin perquè nosaltres, si així ho decidim, les assumim lliurement.

Sí, la globalització, també. I les xarxes socials, també. Tot i més fa que es produeixi –arreu i a Andorra també– una concentració de poder en termes també inaudits. Potser és aquesta acumulació de poder en poques mans la que causi aquest buit ideològic que condueix al desencís i al cinisme? Cal recordar, però, que sempre ens quedarà la paraula lliure. És a dir, expressar en públic el mateix que diem en privat. Però sempre fugint d’alimentar el desencís, encara que n’hi hagi un xic, i sobretot matar d’arrel el cinisme anorreador. Tot i que els temps siguin altres, cal reinventar i adequar els valors d’aquest poble: l’afany per no oblidar que Andorra tenia carisma. El podem reinventar?

Malgrat que l’admirat Andrés Rábago, El Roto, digui: “El meu treball consisteix bàsicament a escoltar el silenci. On trobes el pensament col·lectiu de la teva època és en el silenci, no en els llocs on es produeixen sorolls, paraules o idees”, crec que més enllà que el silenci també pugui ser factor de rebel·lió, les idees són absolutament necessàries perquè el món no romangui tan funest. Georges Orwell deia que “si la llibertat significa alguna cosa, és la possibilitat de dir als altres allò que no voldrien escoltar”. I, ben entès, els “altres” som tots plegats.