Lluny de la por

Dos dies després de l’atemptat de Londres, el Manchester Arena va rebre un altre cop Ariana Grande, secundada per altres artistes per fer un concert-homenatge a les víctimes de l’atemptat que el 22 de maig abans va colpejar el cor de la ciutat i va acabar amb la vida de vint-i-dues persones.

Contra la violència i la por, alegria; contra la intransigència, més llibertat. És el millor camí, l’únic que té sentit. Perdre tot el que els països democràtics han aconseguit al llarg dels anys seria un fracàs monumental. Limitar les llibertats fins a extrems indesitjables tampoc és el camí. Augmentar la seguretat, sí. Viure amb por, no.

En l’època dels WhatsApp, Instagram i de la immediatesa de les xarxes social, de tant en tant rebo missatges d’odi i intolerància, de manera que les polítiques tipus Le Pen i Trump cada dia guanyen adeptes. De tots aquests missatges, vídeos, tweets i més parafernàlia, els que més em desagraden són els que posen al mateix sac terrorisme i islam, quan en realitat no tenen quasi res a veure, excepte la interpretació que li volen donar els que practiquen la violència. I és important veure i deixar ben clara la diferència entre terrorisme i religió, perquè si no ho fem així, anem pel mal camí i acabarem per entrar en una d’aquelles dinàmiques, per dir-ho suaument, indesitjables

Al segle passat, per la mateixa regla de tres, tots els bascos eren terroristes, per molt que ETA res tingués a veure amb la majoria de la població, o per posar un altre exemple: no tots els catòlics eren terroristes, doncs aquesta era la religió que professaven els membres de l’IRA, en comparació als unionistes, pro anglesos i protestants.

És una exageració, ho sé. Com també ho és la de fer-nos creure que tots els musulmans volen aniquilar-nos, i posar-los al mateix cabàs dels terroristes.

A Europa hi viuen un bon grapat de milions de musulmans. Pretendre que la solució passa per no deixar-ne entrar més o fer-los fora, equival a tornar a l’època de l’edat mitjana o, perquè no dir-ho, a les polítiques del Tercer Reich.

Tot el món pateix la violència, el terrorisme. La pateixen en gran mesura a països com l’Afganistan, l’Iraq, l’Iran, on l’islam és la religió majoritària, i el patim a Europa i Amèrica.

Ningú està lliure de la plaga, però cal deixar ben clara quina és la diferència i no deixar-se endur per l’estupidesa.

No sé quina és la solució, més enllà que als radicals no els arribi ni un sol dòlar: tallar de soca-rel el finançament. Però tinc el convenciment que algun dia s’acabarà l’Estat islàmic i el terrorisme desapareixerà. Acabarà, espero, com han acabat tots, perquè aquesta sempre ha estat una batalla perduda.

El primer pas és creure en un món millor, i fer tot el possible per habitar-lo. Ara més que mai és necessari viure sense por.