Drets de la naturalesa

L’altre dia em vaig alegrar en llegir l’article d’en Delfí Roca sobre l’os Torb. Per fi deixem de banda la superficialitat del cas, no és que la mort de l’os ho sigui, però sí el seu tractament social, per endinsar-nos cap al problema de fons.

Fa uns anys vaig crear un blog per a la defensa dels drets de la naturalesa. Em semblava incoherent, injust, egocèntric i una llarga llista de qualificatius més, que sols els humans tinguéssim drets a la Terra. Tal com ho comentava en Delfí, sols som una espècie més d’animals, ni més ni menys important que la resta dels organismes vius que compartim l’espai limitat del planeta blau. I com a éssers dotats de certa capacitat intel·lectual i imaginativa, vàrem crear una llarga llista de drets a fi de regular les nostres relacions socials, sense prestar atenció a la resta d’espècies amb qui compartim l’espai físic.

Hom podria qüestionar la necessitat de garantir drets a la naturalesa, entenent com a naturalesa la globalitat del món animal i vegetal, ja que la majoria de persones al món viuen en ciutats i tenen poc o cap contacte amb espais naturals, malauradament.

La paraula respecte és segurament un dels pilars bàsics de la convivència entre persones, però també entre l’espècie humana i la resta d’espècies. Per desgràcia, en no tenir un lligam directe amb el profit material a curt termini, no solem prestar-hi atenció i massa sovint ens rentem la consciència enviant alguna ajuda econòmica a una ONG. Ara bé, si analitzem la història de la nostra espècie, comprovarem que no hem tingut respecte ni pels nostres congèneres, per tant difícilment en tindrem per altres formes de vida. Lamentablement.

L’altra resposta, a la necessitat de preservar els espais naturals verges, és totalment material, irrefutable, imperativa i inevitable. Es tracta de la nostra genètica, del lligam creat durant milions d’anys d’evolució (Homo erectus) i fa prop de 200.000 anys per l’Homo sapiens (la nostra espècie). Tota aquesta evolució està íntimament inscrita en nosaltres. Som part de la naturalesa, malgrat la il·lusió de les religions teistes. Per tant, destruir la naturalesa equival a destruir el mitjà de cultiu on hem crescut i prosperat com a espècie animal. Ho podríem considerar com un suïcidi col·lectiu i, a més a més, totalment irracional. La complexitat i fragilitat de l’equilibri natural fa que tota intervenció humana, a certa escala, esdevingui extremament perillosa per a la nostra pròpia supervivència. Avui dia tenim tal poder de destrucció que l’impacte dels éssers humans pren proporcions dramàtiques. Aquest poder tecnològic ens permet suplir certes carències però no sempre serà suficient ni arribarà a temps, sobretot per a les persones amb menys recursos, com sempre sol passar.

Negar l’existència dels desastres ecològics provocats per l’Homo sapiens és simplement amagar el cap sota l’ala, a la vista de les dades absolutament objectives de les quals disposem. El nostre progrés tecnològic exponencial no és de cap manera equiparable al progrés de la nostra ètica, filosofia o simplement saviesa, per tant ens podríem comparar amb infants amb armes de destrucció massiva. Tot un perill tant per als nostres veïns animals com per a nosaltres mateixos.

Parlar de respecte al món animal és sinònim de preservació dels ecosistemes, el mitjà on es poden desenvolupar. Permetre que les altres espècies animals i vegetals puguin tenir una evolució pròpia no és un acte de caritat, d’empatia o de bona fe, és un dret que hem negat fins ara, com en altres temps negàvem els drets als esclaus, negres, dones, etcètera. Una manera de disparar-se un tret al peu.

A Andorra, passats els anys d’eufòria descontrolada de negocis de tot tipus, tornem a poc a poc a la realitat. Els diferencials fiscals cada cop menys profitosos i el blanqueig de diners al punt de mira internacional fan que ens preguntem, amb tota legitimitat, quin futur tindrem. Andor­ra és essencialment muntanyes, rius, llacs, animals, plantes. Per tant, la preservació del nostre patrimoni natural és la pedra angular del nostre futur. És el que hem tingut i ara per ara ens queda. Integrar els drets de la naturalesa a la nostra Carta Magna seria una garantia no sols de respecte cap als entorns naturals verges, sinó també per als nostres fills, a qui diem que estimem. S’obre una oportunitat per al nostre país per donar l’exemple i ser el primer a Europa a incloure aquests drets a la Constitució. És realment una oportunitat per donar una imatge d’Andorra de la qual crec que tots estaríem orgullosos, sense menysprear els beneficis que en molts aspectes ens aportaria.

Gràcies Torb per despertar la sensibilitat dels meus conciu­tadans.