Bicicletes de muntanya elèctriques

Fa anys que molta gent ha descobert l’irresistible atractiu de les bicicletes de muntanya elèctriques. Una manera de fer esport que combina les sortides a la muntanya, l’esforç mesurat i la possibilitat de recórrer una bona distància en poques hores, encara que s’hagi de pujar algun port.

Un esport que en els últims anys ha crescut exponencialment i que ja és una realitat a Andorra, tant per als usuaris com per al comerç i l’alta competició. Una petita mina d’or que caldrà explotar amb precaució, però que ha vingut per instal·lar-se al país.

Personalment he començat a gaudir d’aquest esport des de fa ben poc temps, aconsellat per un bon amic que em va animar a provar-lo i que continua ensenyant-me els racons que ell ja coneix d’allò més bé.

Fa anys havia gaudit del trial i de les excursions que fèiem per tots els racons de les Valls. Va ser una època de la joventut molt especial, de la qual guardo un record molt agradable. Després, quan vaig deixar les motos i van passar uns anys, vaig fer una primera temptativa en el món de les mountain bike. Òbviament encara no n’hi havia d’elèctriques i en vaig comprar una de gamma mitjana. La vaig baixar a Barcelona i anava des de casa fins a la car­retera de les Aigües un parell de dies a la setmana. Quan arribava a la carretera ja estava d’allò mes cansat i al cap d’un parell d’anys li vaig passar la bici a un nebot, que també la va fer servir massa. No m’estranya. La bici era un totxo.

Així que mai hauria pensat que tornaria a practicar aquest esport fins que l’any passat vaig provar l’elèctrica per primer cop. Tot un descobriment, que m’ha servit també per veure l’evolució de l’MTB, extensible també, com he comprovat més endavant, a les que no porten motor elèctric, que no tenen res a veure amb les de fa vint-i-cinc anys.

Ara, des de fa poc, tinc la meva E-MTB i gaudeixo d’unes sortides per camins de munta­nya que no sols em retornen a paisatges de la joventut, sinó que me’n descobreixen de nous. A Andorra i a l’Alt Urgell hi ha camins que no t’acabes mai. Potser la zona de la Seu d’Urgell té molts avantatges a l’hora de fer circuits no gaire complicats a la vora del Segre.

Aquí, tot puja d’allò més. Puges amunt i algú pensa o et diu: “Ep, així no s’hi val.” Com que no s’hi val? No pretenc enga­nyar ningú. Porto l’ajuda del motor i pujo a un ritme lent però constant, el que més s’atansa a la meva manera d’anar en bicicleta... si m’ apresses, a la meva manera d’entendre la vida. Com que no s’hi val? No sé si és millor o pitjor que sense motor elèctric, però, renoi!, sí que s’hi val!