Karl Ove, l'escriptor

Ara que estem a l’estiu i que el bon temps i les vacances inviten a llegir, pot ser el moment idoni per descobrir l’autor noruec Karl Ove Knausgärd, tot un fenomen literari, en el gènere de la novel·la contemporània.

Un escriptor nòrdic que en lloc de dedicar-se a la novel·la negra, cosa estranya en els temps que corren on sembla que tot és sang i fetge, s’endinsa en el territori de les relacions humanes, de manera molt personal, principalment a través de la seva obra Min Kamp –La meva lluita– (l’autor ha desfermat alguna polèmica, pel títol, el mateix que va fer servir Hitler en la seva obra Mein Kampf, per molt que es parli de lluites ben diferents i res tingui a veure el dictador amb el pensament d’Ove), una novel·la autobiogràfica, escrita en sis llibres d’allò més llargs que tenen una força especial, dels quals a Espanya (Anagrama) de moment tan sols s’han publicat els cinc primers: La mort del pare, Un home enamorat, La illa de la infància, Ballant en l’obscuritat i Ha de ploure. Queda doncs pendent l’últim de la sèrie.

Si no el coneixen, provin de llegir-lo. Entrin a qualsevol llibreria i llegeixin les deu primeres pàgines de qualsevol dels llibre de La meva lluita. De seguida sabran si l’autor els enganxa o no. I si ho fa, creguin-me que es trobaran amb un interessant descobriment.

Si els agrada, no importa l’ordre dels llibres. Poden començar pel primer o per l’últim. Potser hi haurà un moment que diran: bé, ja en tinc prou... però, després sense saber per què tornaran a Karl Ove. El primer de la sèrie vaig començar-lo a fullejar de casualitat a la llibreria i me’l vaig endur a casa per acabar-lo en un parell de setmanes; el segon el vaig deixar, de moment, a la meitat, i ara estic llegint el quart: Ha de ploure. El seu estil en estat ja podríem dir, pur.

Hi ha en la manera d’escriure un segell personal, diferent; una manera d’apropar-se a la vida de la que ho va fer Marcel Proust, encara que les circumstàncies siguin absolutament unes altres.

Un autor que sap descriure la vida quotidiana de manera que es colen sentiments molt personals amb una melodia sols a l’abast de molt pocs. És una manera de compondre, de fer bona literatura, lliure, sense artificis, mostrant-se tal com un és al món.

És molt difícil despullar-se literàriament perquè t’exposes a quedar amb el cul a l’aire i fer el ridícul; però quan apareixen escriptors com Karl Ove Knausgärd tan sols queda el remei d’aplaudir, gaudir de la seva prosa i treure’s el barret.