Retorn a la infantesa

Deia l’Antoni Morell en aquesta mateixa Tribuna que les institucions tracten els padrins com una mena d’infants, amb tot un seguit d’ofertes de lleure, com qui envia els fills a colònies o d’altres activitats d’estiu que ara estan en plena activitat.

Per cert, cal felicitar el comú massanenc, més que el mateix protagonista, perquè la fidelitat a Escàs i a la parròquia en general i la divulgació que ha fet, en fa i en farà, bé ha merescut l’homenatge que li retrà diumenge vinent, dia 9, posant-li el seu nom a la biblioteca que tant ha contribuït a nodrir.

La gent magna agraeix (agraïm) encara més que les oportunitats de distracció, cultural i no, els diversos avantatges que alleugen la pèrdua d’ingressos, en alguns casos ben forta, fins i tot dramàtica, amb les magres pensions.

Però a més de tot això, com es comenta a bastament, la senectut comporta un retorn als temps de la infantesa, no només de mentalitat, sinó de fets concrets. Físicament dependents o no, passem a estar sota la vigilància i cura dels fills que vam atendre quan eren petits o, en el seu defecte, d’institucions o de persones privades que ens fan més confortable la vida quotidiana.

Fins i tot tornem al joc, si mai el vam deixar; als electrònics, que en moments van ser dinàmics, amb programes de golf, de futbol, d’acció, clàssics com el Tetris i finalment els solitaris de cartes que, diuen, ajuden a exercitar la memòria en quart minvant.

Personalment, torno també a l’atenció a les mascotes. A falta de pròpies, per estalviar-los (estalviar-nos) els compromisos i incomoditats de la convivència al petit apartament, de les passejades a horaris fixos en el cas d’algun gos, són les dels veïns i amics: la gosseta de la Juani i el François, sempre contenta de veure’t, com demostra amb els salts, lladrucs, petons de la seva llengua, i el Pingu, el gat del Toni i l’Elena.

Això dels gats ha estat un descobriment inesperat per a qui ha estat abans poc amic d’aquests felins. El pròleg va ser la trobada a prop de sant Miquel d’Engolasters d’un exemplar enorme, gris, desconegut, que tanmateix va venir a refregar-se a les cames i a reclamar fins i tot alguna carícia.

Amb tots els antecedents d’estudi de la bruixeria, i certa fama de bruixot –especialment entre els amics que vaig deixar al País Basc–, dubto molt que l’acollida a l’animaló de les rodalies de l’ermita fos la mateixa a un de negre, per la superstició derivada de la iconografia de les llegendes de les dones sàvies que alguns es creien malèfiques.

El Pingu, ja un veritable amic, es va descobrir amb les qualitats que un espera més d’un company caní: ve fins als peus o puja al sofà perquè l’acaroni. Practica els jocs de demanar que llancis objectes, especialment el favorit, que és una piloteta de ping-pong, per rellançar-la amb l’energia d’un porter d’handbol i tornar a esperar-la amb el gest de caçador innat que és.

Quan la parella de veïns-amics marxa, rebo de gust l’encàrrec de tenir-ne cura. D’ell i dels veritablement independents ocellets exòtics i prolífics criadors a les seves gàbies, reposant a tots menjar i aigua, però sobretot amb la recompensa de jugar amb el gat, de bona mida, sobrepès i també gran en els paràmetres de la seva raça que, per si quelcom li faltava per fer-te entendrir, és cec, tot i que ningú que el veiés moure’s per casa seva ho endevinaria, observant els seus moviments segurs, sense gairebé ensopegades amb els objectes, per a ell segurament gegantins, obstacles eventuals.

Potser aquesta consciència del retorn a la infantesa serà compartida amb gran part de la gent magna del país, sigui –depenent del moment– consol, entreteniment o constatació de la pèrdua de facultats en espera del desenllaç inevitable a termini sempre més curt del desitjat.

En tot cas, amb fe o sense, ens queden les dites evangèliques sobre fer-se nens o deixar que els nens (aquests nous nens i nenes) s’hi acostin, que comparteixen tants joves i adults amables i solidaris que ens ofereixen gestos agredolços per al receptor, com ara cedir-nos el seient al clípol que sí, encara n’hi ha que ho fan.