Les calorades de l'esquí

Parlar d’esquí a l’estiu, quan són les vaques les que pasturen per les pistes, pot semblar com si pentinéssim el gat, com si no tinguéssim altra cosa de què parlar. Però l’esquí el tenim ben present cada dia des de fa dies en terra andorrana, la que a l’hivern senyoreja amb la neu entre els destins esquiables al Pirineu. I l’hi tenim per la decisió que ha pres el descendent del pioner de les pistes d’esquí al Principat d’Andorra, Joan Viladomat, que vol anar per lliure amb les seves pistes de Grau Roig i del Pas de la Casa, perquè no està d’acord amb les obres que els socis canillencs de Grandvalira volen fer a Soldeu. La plataforma esquiable que proposen de fer entre la banda del poble i l’altra banda de Valira, el Viladomat la veu il·legal i ha optat per trencar la societat amb els canillencs i sortir de Grandvalira, escapçant el domini esquiable més gran del Pirineu i obligant a reconsiderar la logística d’explotació i de promoció de les pistes ara associades de Soldeu-el Tarter (a la parròquia de Canillo) i de Pas de la Casa-Grau Roig (a la par­ròquia d’Encamp).

La decisió –pel que sembla, ferma i irrevocable– de Viladomat, el posa en una situació de feblesa davant la resta de parts. La inversió que es vol fer a Soldeu, de fins a 24 milions d’euros, que assumirà Ensisa, inflarà les veles de Soldeu-el Tarter, enfortint la progressiva valorització de Soldeu com a peu de pistes. El fet que la plataforma a construir la justifiqui poder celebrar les competicions de la Copa del Món d’esquí del 2019 amb cara i ulls, amb un peu de pista adequat i còmode tant per als esquiadors com per al públic, no ens ha de privar de veure que suposarà una millora molt notable pel que fa als esquiadors que optin per Soldeu-el Tarter com a base del seu dia o dies d’esquí. Només hi hauria d’haver una premissa, una màxima d’obligat compliment: s’hauria de tenir la precaució que la massificació i una possible degradació convivencial, tal com succeeix al Pas de la Casa, no es pugui donar a Soldeu, cuidant molt quines vies es fan servir per oferir les pistes.

Les vaques que pasturen al Pla de Pedres, indret on s’uneixen els dos dominis esquiables, i significat punt de fricció de terme parroquial entre Canillo i Encamp, passen les calorades de l’estiu felices i contentes, alienes a la calorada que viu el món de l’esquí, en ple estiu, davant un repte com el que hi ha sobre la taula. Els esforços conjunts semblaria que donen més bon resultat i l’arronsament de Viladomat va en sentit contrari. Faria bé el comú d’Encamp, soci juntament amb Viladomat de Saetde, de fer-li veure que una millora com la proposada a Soldeu ha de ser bona per al conjunt del negoci de l’esquí al país. I també des del comú d’Encamp haurien de començar a pensar –donades les actuals circumstàncies– com afrontar el final de la concessió a Viladomat, que haurà de tenir lloc d’aquí a una vintena d’anys i s’haurà de tornar a adjudicar els terrenys, entenem, al millor postor.

Que aquesta calorada de l’esquí, entesa com un imprevist fora de temps, serveixi per superar la situació de manera encertada i fent realitat els propòsits de disposar d’unes instal·lacions a punt per a la Copa del Món del 2019 i per als esquiadors del dia a dia de cada hivern. L’esquí a Andorra, gràcies a realitats de conjunció d’esforços com Grandvalira i Vallnord, és un destí i un puntal de l’economia andorrana que cal cuidar perquè ho continuï sent. Un interès d’Estat, diríem, en el qual, a banda de les estacions, hi ha de jugar un paper determinant Ski Andorra, com oportunament apuntaven ahir en aquesta Tribuna els excònsols de la Massana i d’Ordino Antoni Garrallà i Josep Duró.