Això no és Montecarlo

Hem vist els darrers dies una nova informació al Diari sobre el projecte d’un casino, amb un nou retard en l’obertura del concurs per adjudicar-lo i, conseqüentment, per a l’entrada en funcionament. Tot un senyal de problemes per a la culminació del projecte i, en general, per a l’aplicació de la Llei del joc en conjunt.

Des de Borís primer, potser abans, han estat diverses vegades o s’ha plantejat la creació d’unes instal·lacions d’aquestes característiques, sempre infructuosament fins ara. Més a prop en el temps hi va haver l’intent de Marc Forné, al capdavant del seu Govern, que va arribar a viatjar fins als Estats Units, entre d’altres llocs, per conèixer els models existents i les característiques de possible aplicació aquí.

Si el record no és traïdor, aquella iniciativa es va abandonar, des del mateix Partit Liberal d’aleshores, que tenia al capdavant del grup parlamentari l’actual cap de Govern, Toni Martí, cara visible de l’abandonament de la iniciativa, entre d’altres raons perquè amb un Principat aleshores encara present –tan injustament com ho era– a les llistes de paradisos fiscals, era del tot inoportú dotar-se del que diverses veus han qualificat de “màquina de rentat de diner”.

Tot i l’homologació internacional a la nova fiscalitat i la cooperació amb la resta d’estats en la col·laboració en matèria financera, aquest argument no és l’únic ni el més decisiu per tornar a abandonar l’intent. Tampoc ho sembla l’oposició manifestada explícitament pel Copríncep episcopal, des del punt de vista ètic, moral.

Hi ha d’altres raons més pràctiques per deixar-ho córrer. Una, la derivada de l’evolució dels mateixos casinos europeus, que han passat de locals elitistes, amb clients vestits de festa, amb posat solemne i silenciós, a grans espais plens d’escurabutxaques sorolloses i d’altres, molt més petits i menys concorreguts, dedicats a les modalitats abans pròpies, com ara blackjack, ruleta o, encara més, les inacabables i encara amb participants més selectes del bacarà, que els francesos anomenen chemin de fer.

No sembla necessari insistir en els riscos socials d’aquestes maquinetes, com l’invent que crea ludòpates amb més facilitat que cap altra oferta de la indústria de l’atzar i que ja van ser eliminades en temps de l’antic règim pels veguers, després d’una breu experiència.

La impressió, subjectiva si es vol, és que un casino afegirà ben poca cosa als atractius actuals d’aquestes Valls per atreure allò que s’acostuma a anomenar turisme de qualitat. De veritat pot creure algú que serà una oferta que farà venir, per si mateixa, un riu de poderosos econòmicament? I si en vinguessin alguns, en quantitat limitada, amb quina segona finalitat més o menys amagada?

Qui pot imaginar els esquiadors, per joves i resistents que siguin, completant la seva activitat de dia amb la pràctica del joc durant la nit? I els més grans i encara més afectats pel cansament? Sembla que serien una minoria, per la curiositat de provar-ho una vegada i, per experiències viscudes, sense cap ànim de repetir, si no és que es troben amb un premi suficient per enganxar-s’hi.

Més aviat cal imaginar com a clients més o menys habituals els ciutadans que viuen aquí tot l’any, animats per la facilitat relativa d’accés i el també relatiu preu baix de cada aposta a la màquina, molt més temptadora, amb tot plegat, que la compra de cartrons dels bingos. Encara més, en aquells sectors que troben habitualment menys oportunitats de lleure a la seva mida, mancats en general de vida social satisfactòria.

Fins i tot des del punt de vista de la rendibilitat, encara més la social que la directa, el resultat pot ser més que dubtós. És clar que si la responsabilitat del compte de resultats correspon a una empresa privada, vingui d’Atlantic City, de França, de Catalunya, o sigui un consorci nacional com pretenia Forné, serà un risc de privats, al marge del perill principal de les més que probables addiccions creades, amb conseqüències lamentables més que conegudes.

L’ajornament, ara per ara, de l’establiment del casino sembla a uns quants –seria agosarat dir que per a molts, o la majoria– un planter indirecte de desgràcies, potser de delictes, sense el rendiment pretès, ni com a element de gran atracció de visitants, ni com a font d’ingressos. Tot el contrari de la regulació i participació en els beneficis de les loteries i apostes, sobretot espanyoles, que el govern de l’Estat veí té una mandra lògica de concertar, perquè seria compartir uns beneficis que ara rep en exclusiva.

Això no és Montecarlo. Ni per la potència econòmica –tret de comptades excepcions– dels residents passius, ni per l’èxit previsible dels espectacles i actuacions de primer àmbit internacional que es desitgen, probablement amb un excés d’optimisme. Ni pels propietaris i convidats de grans iots que hi amarren, amb hores d’oci per omplir i butxaques plenes, i que aquí òbviament no tenim. Ni per una tradició que mai no ha existit ni sembla gaire evident que es compensi amb campanyes publicitàries a l’exterior, entre d’altres realitats. Qui sap si el millor que podria passar és que el concurs d’adjudicació no s’acabés de concretar i s’ajornés indefinidament, com sembla que passa amb el polèmic Núvol.