No perdis el moment

Fa un parell de setmanes, el diari La Vanguardia publicava un article sobre la utilització del mòbil, de la funció de vídeo en concerts i espectacles, i explicava com el simple fet de la gravació et feia perdre part del plaer de viure el que estàs veient. Quanta raó! Quanta veritat!

Hi ha un corrent generalitzat de mostrar el que fas. Ensenyar-ho, compartir-ho a les xarxes és més important que viure l’experiència. Graves, però perds la sensació de viure el directe.

Es pot aplicar a tots els àmbits de la vida. No sols a concerts i espectacles, també a museus, viatges, llocs i companys. Fins al punt que aquesta forma d’entreteniment ha donat naixement a una nova forma de plaer, el plaer de l’exhibicionisme com a mostra de la nostra civilització, del nostre món, de l’empobriment de la nostra cultura. Ja no es tracta del que fas o del que sents, sinó del que mostres als altres. Obtens la satisfacció en l’aprovació i contemplació que tenen les altres persones dels teus actes i prescindeixes de gaudir el moment.

Exagerant una mica: no es tracta de sentir una abraçada intensa, sinó de fotografiar-la i mostrar-la.

I, arribats a aquest punt, cal preguntar-se si aquest és un viatge sense retorn.

A l’altre extrem queden històries com la d’aquell fotògraf del National Geographic que va estar-se durant dues setmanes per fotografiar un tigre al desert i que en veure’l aparèixer va preferir gaudir d’uns minuts irrepetibles, oblidar la seva feina i deixar la càmera al costat.

A l’altre extrem queden històries de persones que viatgen i no es passen el dia amb el mòbil a la mà gravant vídeos que després no veuran mai més. Persones que viatgen, senten i guarden dins seu l’experiència i la viuen intensament. A l’altre extrem, sí, hi ha persones que ni tan sols utilitzen Facebook, ni Instagram, i que no per això deixen d’estar informades i que són la mar de felices sense complicar-se tant la vida.

I, encara que me’n vagi una mica del tema, però és que no puc evitar-ho: darrere de tot aquest exhibicionisme exagerat, desmesurat i absurd hi ha també tota una filera de professions destrossades, de periodistes, reporters i fotògrafs amb anys d’experiència que s’han quedat sense feina, perquè a l’època del tot s’hi val, i de la gratuïtat com a forma d’entreteniment, de què serveixen els professionals? No, és clar, no fan falta. Si, total, hi ha una pila de gent disposada a treballar gratis, a fer el que sigui, encara que estigui mal fet, per guanyar una mica de protagonisme. I així ens va. Així s’enterren oficis i sorgeixen aparadors de la mediocritat.