'Carpe diem'

Per manca d’un sospir ja no veurà mai més el seu jardí florir. Amb els seus colors escollits. Hi ha qui diu que la vida és un engany. Tal vegada ho és. Tal vegada hem fet que ho sigui. Per manca d’un sospir ni adeu ha pogut dir al seu aimat entorn d’avui i d’ahir, i a hores d’ara, solament el record sobreviurà fins a l’irremissible destí. ¿Podem dir vida del trajecte en un camí que ens porta a la mort?

Assegut a la mateixa penya que fa uns mesos li havia enlairat l’ànim, tot albirant les diferents ser­ralades on es troben, entre d’altres, el cim del Tossal de Balinyó, el cap de Boumort, el pic de les Mongetes. Al mateix davant meu el pic de Salòria, i més enllà, el conegut Carroi. Al fons, la fer­renya Font Blanca. Avui, no hi ha cap gèlid llagrimal a la nua roca deixat pel pas d’una nit asserenada, evanescent-se ni poc ni molt per la feble tebior d’un sol de febrer, avui, a mig juny, en tinc prou de la calitja arran de les carenades, fent-me anar a palpons per esbrinar l’exactitud dels punts més alts. Tanmateix, per més clar que fos el dia, de ben poca cosa gaudiria, doncs tinc encara la vivacitat soterrada en empal·lidits, llargs i ovalats passadissos on a banda i banda, amb portes mig obertes o mig tancades, hi retrunyien els baladrejos de visitants poc respectuosos i, a més a més, continua l’esguard fixat veient l’anar i venir d’equips majoritàriament replens d’humanitat, delicadesa i per damunt de tot, vocació, en una tasca de molta complexitat, xiuxiuejant a l’uníson metges, metgesses, infermeres, infermers i auxiliars amb el silenci de la mirada les esperances i desesperances de la crueltat d’unes malalties.

En aquest món que creiem nostre i que de nostre només n’és llur somni transitori, tan sols dos segons són necessaris per canviar-te la vida. Dos segons que s’eternitzen quan de sobte, t’assabenten de la maligna troballa apareguda a l’atzar, incomprensiblement sense haver donat mai senyals de llur sojorn. Alhora el temps es paralitza –si et punxessin no et traurien sang–. Es desdibuixa el demà, però cal prosseguir sense manifestar altres capficaments que els usuals. Hem de disfressar la despietada realitat, en tímides facècies perquè qui t’envolta no hauria de percebre, almenys per tu, el desencís de la vida ni l’ombra de la mort.

Noranta dies d’angoixes amagades. De preguntes que ningú pot respondre. Noranta dies per conèixer amb dos segons el significat real de la frase d’ús excessivament materialitzada, un abans i un després.

Així mateix, quasi noranta dies per adonar-te de la tremenda equivocació, en voler assimilar d’avançat les apesarades conseqüències d’un inesperat però probable desenllaç, que per no fer-ho, ho creure que ho has pogut fer, el mastegot que rebràs serà més feble. La buidor que t’apareixerà tot seguit per l’absència d’anys i panys de convivència amb la persona desapareguda, és terrible, àdhuc que tinguis el consol de saber que morí afortunadament mancada de patiments.

Ella, com tothom, no va pas demanar de néixer, tampoc va demanar morir, i ho va fer en la quietud de la matinada i amb la quietud de l’esperit, desbordant valentia, il·lusió i esperança fins al darrer moment de lluita, en un principi per una pneumònia obstruista, i pocs dies després, per un adenocarcinoma pulmonar amb mutació.

Carpe diem, en el més vell, pur i sa sentit.

Nota; per la petjada deixada, una petita i humil mostra d’agraïment a la immensa tasca i sobretot a la generositat dels doctors Álvarez i Latorre. També del doctor Pascual. Talment a les infermeres de la segona planta de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell Carla, Ester i Sílvia. A la Sandra, Tere, Aitana, Damaris, Cristina i als infermers Eladio i Jose (aquest batejat afectuosament com el vampir) i a la Sandra del servei de urgències. No puc anomenar un parell o tres d’auxiliars per desconeixement del seus noms. M’hauran de perdonar.