La neu adversa

Amb el permís de l’amic i patriarca de les lletres andorranes, Antoni Morell, manllevo el títol del seu llibre La neu adversa per tornar a parlar de les vicissituds que el món del negoci de l’esquí a Andorra protagonitza aquestes primeres setmanes de juliol. Al gerro d’aigua freda que suposa l’esberlament de Grandvalira, segueix l’anunci de les intencions de l’accionista majoritari de Saetde, el mateix que trenca Grandvalira, de fer-se l’amo de les pistes d’esquí d’Arcalís, propietat de l’honorable comú d’Ordino. Aquest anunci d’intencions envers Arcalís el podríem considerar un bany agradós d’aigua tèbia si no es palpés a l’ambient el gust desagradable produït per l’enroc de Viladomat amb el tema de la plataforma de Soldeu i el consegüent desmembrament de Grandvalira. Si així fos d’agradable, que no ho és, enllaçaríem tot seguit amb un altre episodi negatiu protagonitzat per Saetde –per l’accionista majoritari, el següent en nombre d’accions és l’honorable comú d’Encamp–, anunciat ahir mateix: Saetde deixa l’esquí escolar fora de les pistes d’esquí de Pas de la Casa i Grau Roig. És a dir, que els alumnes de les escoles del Principat d’Andorra no podran fer servir el forfet d’esquí escolar a Pas de la Casa i a Grau Roig. No em negareu que la neu ha caigut a començament d’aquest estiu adversa i grisa. Esperem, en això de l’esquí escolar, que surtin les llevaneus del Govern –que hi té la potestat i l’obligació– i facin net sense dilació.

La padrina protagonista de la novel·la de l’Antoni Morell solca la neu del seu temps, abans de veure-la convertida en l’or blanc de les muntanyes d’Andorra, amb la mirada que la fa ser empipadora, molesta, adversa. El pas cap a la realitat del negoci de l’esquí la porta a relligar aquella neu patida per tots els seus avantpassats i gaudida per tots els seus descendents. La neu adversa es converteix en un bé de Déu esperat hivern rere hivern. Aquesta neu, que ja no és adversa, forma part de la història del creixement i de la prosperitat d’Andorra iniciat ja fa seixanta anys, més de mig segle de neu bona i neu volguda. Per això ens arriba tan adversa, tan a contracorrent i ben a contracor, la neu que cau aquest estiu per la banda del Pas de la Casa i Grau Roig i de manera inopinada ara també a Arcalís. La bona neu que a l’hivern cau per a tothom, de la mateixa manera que ho fa el Sol quan surt, se’ns embruta amb una mena de polsim fosc que li treu el sentit ampli de bé patrimonial comú que és per al país. No he entès mai les afirmacions que Andorra no té recursos naturals, quan la neu n’és un de bo i en gran manera el principal.

La neu adversa, metafòricament parlant, però dit amb tota la consciència del món, que cau aquest estiu, ha de ser vista pels qui són els responsables territorials d’allà on cau com un destorb. Suara he escrit volgudament i com pertoca, honorable comú d’Encamp i honorable comú d’Ordino. L’honorable comú de Canillo poca cosa hi pot fer sinó és afermar les pistes de Soldeu i del Tarter davant l’escomesa en retirada de Viladomat. Però l’honorable comú d’Encamp ha de moure fitxa i treure el santcristo gros per conjurar la pedregada que se li abat a sobre. La concessió de l’ús dels terrenys on hi ha les pistes de Pas de la Casa i de Grau Roig, terrenys que són de l’honorable comú d’Encamp, ha de preveure un retorn adequat quan qui se’n serveix i les aprofita surt forapista, mai millor dit, i provoca una allau de les que s’ho emporten tot per davant. Així ho han reclamat amb valentia a la justícia Miquel Alís i Roc Rossell i així ho hauria de fer –ateses les arestoses notícies que afecten Saetde –, l’honorable comú d’Encamp, puig l’honor del comú s’ha de fer valdre, com a garant de la sobirania de cada parròquia en el seu territori. S’hauria de moure per la masegada Grandvalira i ara per l’anunci de privar els alumnes de les escoles del Principat d’Andor­ra –encampadans inclosos– de l’esquí escolar a les pistes de Pas de la Casa i de Grau Roig.

Pel que fa a l’honorable comú d’Ordino, davant l’anunci de l’accionista majoritari de Saetde de voler comprar les pistes d’Arcalís, que aprenguin dels precedents amb què Encamp s’ha trobat en no ser el comú el soci majoritari, situació inversemblant ja de per si en ser els terrenys de propietat comunal. Com bé expressen no poques veus assenyades davant la proposta, que no deixin de tenir la paella pel mànec i que escoltin els cants de sirena amb la prevenció del nàufrag que, aïllat en una illa deserta, es tiraria al mar a l’encontre de la bella sirena, però que adverteix i valora, amb el cap fred, la seguretat de poder tenir un recer a terra i el repte de progressar ni que sigui a poc a poc, pas a pas, esforç a esforç, però sempre amb dignitat i honor.