El casino previsible

Si es compleixen les bases del concurs per a l’adjudicació, tindrem casino la primavera del 2019 o, a tot trigar, l’any 2021. Pot semblar massa temps, per a interessats i partidaris, però no ho és tant, quan es preveuen obres de nova construcció o d’habilitació d’un edifici preexistent, que en tot cas podrien ser importants.

Una lectura, esperem que encertada, de les condicions que es recollien al Diari, ens porta a la constatació que hi haurà una gran quantitat relativa de màquines escurabutxaques –amb la facilitat de creació d’addictes– i una que pot ser ben petita dels anomenats jocs tradicionals, inclòs el pòquer. Perquè el text recollit parla de “posicions de joc”, potser perquè no es noti tant.

Els mínims serien “més de 150” jugadors a les maquinetes, que són d’ús individual, i “més de 50” a les taules clàssiques. Vet aquí, però, que els apostadors potencials per taula és de cinc, o uns quants més, si parlem de la ruleta. O sigui, que es complirien els requisits amb 151 aparells automàtics amb premi i amb prou feines una desena de taules de la resta. Amb l’agreujant que unes estan connectades pràcticament sempre al corrent, però l’obertura de taules és discrecional, i no arriba si no hi ha jugadors que es considerin suficients.

Res de sorprenent en aquesta proporció. Encara no fa gaire es coneixien les característiques aprovades pel gran hotel i casino de PortAventura, a Catalunya, finalment adjudicat a una multinacional nord-americana; amb 1.200 escurabutxaques i 100 taules. Una proporció de les segones més gran de la que es permetria aquí.

Naturalment, un altre dels aspectes que puntua per a l’adjudicació són les condicions de seguretat, entre les quals haurà d’estar –se suposa– el control d’accés. El rigor d’aquest, amb figures com ara la del fesomista, les dades informatitzades i internacionals sobre els prohibits –persones amb l’accés vetat per petició pròpia o manament judicial, entre d’altres causes– i cobrament d’entrada, com es feia als establiments clàssics d’aquesta mena –especialment la darrera–, semblen difícilment compatibles amb el funcionament dels jocs mecànics i individuals.

Una altra condició de compliment obligatori serà la disposició de cent places d’aparcament com a mínim. Si hem de comptar les actualment existents a la conurbació central del país, on també es diu que s’ha de preveure el lloc per a tot plegat, d’elecció lliure per l’empresa aspirant, sembla difícil de complir, tret que es faci un edifici de nova construcció, amb els 2.000 metres quadrats que s’exigeixen per al conjunt de les instal·lacions, inclosos espais per a restauració i espectacles.

El que de ben segur aixecarà polseguera i potser alguna nova campanya de recollida de signatures és la més que probable permissivitat de fumar a les sales de joc. Que puntuïn més les ofertes on els espais de no fumadors siguin més, implícitament estableix que n’hi hagi d’altres amb permís per fumar. Veurem què diuen els promotors de la iniciativa de derogació de la normativa actual antitabac, especialment els hostalers més afectats.

És impossible oblidar una de les localitzacions aspirants a acollir el casino: el Centre de Congressos d’Andorra la Vella. Hi té un espai amb escenari per a espectacles i una capacitat de fins a 900 espectadors, reduïble a la meitat. Quant a la superfície útil per a les activitats diverses és de 4.500 metres quadrats, bastant més del doble del mínim exigit, de manera que no seria difícil encabir l’element que falta, almenys amb caràcter permanent: l’oferta de restauració, amb cuina, barra o barres i servei a les taules.

Comparat amb això, l’alternativa de Caldea sembla més complicada d’adaptar a les condicions requerides i ja sabem que les possibilitats del Núvol s’han esvaït amb el vent del realisme. És clar que si es construís un gran hotel de luxe nou de trinca amb els espais de joc i espectacle a dintre –més enllà del disgust i rebuig previsible dels hotelers preexistents– com a mínim els allotjaments quedarien per a molt de temps, més i tot que els 20 anys màxims de concessió de la llicència.

Però encara queda el millor: el centenar mínim de places d’aparcament. I ja hi són, des del mateix nivell de la plaça del Poble fins a l’entrada pel carrer Prat de la Creu cinc plantes a sota; a més, si en faltessin, se’n podrien afegir del pàrquing Vinyes, pràcticament annex. Només caldria privatitzar les que calgui de les que ara són d’ús públic. S’ho imaginen?