Un partit de tenis

Aquest any Roger Federer ha guanyat el seu vuitè títol de Wimbledon i Rafa Nadal el seu novè Roland Garros. Dos grans tenistes. Nadal té 31 anys i Federer, 35. Federer porta 19 títols de Grand Slam, i Nadal, 15. Ningú els supera en un esport que en l’àmbit amateur sembla que ja no té tanta tirada com dècades enrere. Ara sembla que la gent se sent més còmoda amb el pàdel, un esport també de pala, que necessita menys experiència i preparació. Si no has jugat mai a tenis no tocaràs bola, amb el pàdel quasi tothom té un començament que com a mínim li permet fer un partit, diguem-ne, de costellada. En qualsevol cas és sols una opinió, no pretenc exercir una càtedra ni en aquest ni en cap altre esport.

M’agrada jugar a tenis. Ho faig dos o tres cops per setmana, i el meu nivell és d’allò més normalet a pesar dels molts anys de pràctica. Penso que és un dels esports més tècnics i difícils, en el qual has d’estar absolutament concentrat, i en el qual, per més que milloris, si no tens el dia sembla que no hi hagis jugat mai.

Prenguin com a exemple el partit de diumenge, on tot un campió com Marin Cilic, després de jugar un bon primer set i perdre’l, es va enfonsar en el segon fins a un límit que costa entendre. Angoixa, desesperació o malestar el van portar a quasi deixar-se anar per complet. Per sort, es va refer, i va acabar amb un digne tercer set. Des de fora, des del punt de vista dels qui practiquem aquest esport es valora tant l’esforç de Marin Cilic com la qualitat i l’elegància de Roger Federer.

Però retornat al tenis no professional hi ha un detall que m’entusiasma de la pràctica d’aquest esport. És la necessitat de concentració. Juguis bé o tinguis un mal dia, sempre estàs focalitzat en la pilota. No crec que hi hagi cap esport que tingui aquest component, quasi de meditació, que t’obligui permanentment a enfocar-te en un sol punt: la bola. Durant l’hora o dues hores que jugues, no tens temps, no pots pensar en res més, i aquest és l’element que més allibera, que més permet renovar-se mentre jugues un partit de tenis.

Succeeix el mateix en altres esports? Quan algú juga a golf i camina, sols pensa en el joc o va pensant en altres coses? Què passa mentre vas en bicicleta? Tens el cap al cent per cent en el camí i la pedalada? I si vas a córrer per la ciutat o la muntanya, deixes a casa tots els problemes? No dubto que també et concentres i que la respiració és l’element que t’aïlla de tota la resta però imagino que en la majoria d’esports es colen alguns pensaments.

A la pista de tenis estàs tu i la pilota, i un senyor que juga una mica més enllà. Quan acabés la sessió o el partit et retrobes amb la vida quotidiana, però durant una hora o dues has aconseguit desconnectar de tot. Llarga vida al tenis i als seus benèfics efectes sobre la salut.