Solidaritat, negociació i justícia

L’article Socialisme solidari? (Diari d’Andorra – 16/07/2017) qüestiona la solidaritat del projecte de llei de competències i transferències i de les esmenes adduïdes pels representants parlamentaris del Partit Socialdemòcrata. Ho fa sobre la base de tres arguments:

1) Les transferències del Govern als comuns no es poden lligar a les competències d’aquests darrers, els comuns ja tenen la seva capacitat de recaptació.

2) Per tant, la quantia de les transferències no es pot lligar, tampoc, al nombre d’habitants de cada parròquia. Com més ciutadans major quantitat recaptada pels mecanismes ja en marxa. El seu contrari és injust.

3) Les transferències s’han de negociar exercici rere exercici d’acord amb la gestió econòmica de cada comú.

Conclusió: la proposta socialdemòcrata no és solidària, doncs no permetria una distribució de les transferències en funció de la situació econòmica de cada comú. A partir d’aquí es poden observar supòsits i raonaments que poden despistar el lector de bona fe.

1) La Constitució del 1993 reconeix la capacitat de finançament dels comuns i estableix el mecanisme de transferències per compensar les mancances que hi puguin haver. Així competències i transferències queden, constitucionalment, lligades. No és, doncs, una aportació socialdemòcrata l’existència d’aquest lligam necessari.

2) La mateixa Constitució, al seu article 81, estipula el nombre d’habitants com a criteri de la quantia de les transferències. Tot i que les parròquies amb més habitants poden recaptar majors quantitats, això no significa que la resta no gaudeixi del mateix mecanisme; tot dependrà de la voluntat dels equips comunals a l’hora d’explotar els recursos de la parròquia. L’aportació socialdemòcrata seria, doncs, la incidència del criteri demogràfic, sobre la base que són els habitants els beneficiaris de la inversió comunal i del Govern, i que aquest retorn (en el desenvolupament de les competències) és un dret constitucional.

3) Si es tracta d’un dret, aquest no pot estar subjecte a la negociació en funció de les situacions específiques i particulars de l’estat financer de cada corporació parroquial (un comú amb un gran deute ha de deixar d’acomplir les seves funcions?). En una negociació sempre existeixen posicions de força, i si les competències i les transferències són contemplades per la Constitució vol dir que existeix un marc d’actuació i de garantia, no negociable.

Conclusió: la proposta socialdemòcrata incideix en la centralitat dels habitants com a objecte final de les inversions estatals (del Govern i dels comuns), ja que és un dret dels individus, i del conjunt de la societat, el gaudi i el benestar via les disposicions de l’Estat, sigui quina sigui l’administració que dugui a terme aquestes inversions.

La pregunta, més aviat, seria la següent: és justa la concepció que de l’assumpte té el liberalisme patri? O allò que cerca és mantenir les desigualtats econòmiques entre els diferents conjunts d’habitants d’Andorra?

*Carles Sánchez Rodríguez és membre de l'executiva del PS