Del vi que feien els antics

Seria tan bonic poder veure el solà d’Engordany amb les vinyes abancalades enfilant-se costa amunt..., acostar-nos fins als ceps i notar les pessigolles del tremolar de les fulles en l’aire dolç..., tastar el raïm agafant-ne un gra com si fos el primer cop que el masteguem. El gust del raïm, tastat a la vinya per tantes boques, ara anònimes i oblidades en la fondària dels segles, però que en aquell moment, quan tastaven el raïm, gairebé com un ritual antic, eren cadascuna d’elles les persones més felices del món. A Engordany, les evidències d’aquella felicitat viscuda pels andorrans al llarg de segles, ens arriben per uns humils testimonis de pedra, humils per la seva forma i disposició i degut també al contrast amb l’abundor de riquesa obrada, en forma de cases i d’edificis, que ara ocupen l’espai i els indrets on verdejaven les vinyes d’Engordany, on madurava el vi i on els pàmpols s’esgrogueïen a darrers d’estiu, ja amb la bonior del gust del raïm i el delit del veremar a cada casa. Amb el recordat David Guasch i Dalmau, hi vam passar algunes hores al solà d’Engordany, moguts per la seva curiositat i sentit d’estudi de tot allò que ens ha pervingut d’antic. Jo el seguia i l’acompanyava de gust i content. Això era a meitat dels anys noranta, quan el David ja havia acabat la seva vida laboral a Andor­ra, on havia format part de la redacció de Poble Andorrà, en l’època en què també hi era la periodista Joana Viusà. El David feia temps que relacionava els peus de premsa, les pedres que trobem, com a Engordany, allà on hi havia hagut vinyes i per tant, s’hi feia vi. Avui en dia, per exemple, amb les renovellades intencions d’algunes cases an-dor­ranes, la vinya torna a ser una realitat, com trobem a la parròquia d’Ordino, però sobretot a la de Sant Julià de Lòria. Justament a Nagol, ben a prop de les vinyes de Cal Beal, en el sempre agradable camí de Sant Martí, hi podem veure una d’aquestes bases de pedra que formaven part de les premses de vi. Aquí hem de fer referència al pioner treball publicat per l’Institut d’Estudis Andorrans l’any 1992, Premses i vinyes d’Andorra, fet pel Sergi Mas i pel Michel Martzluff.

El David Guasch la sabia, la pedra de Nagol, com tantes altres arreu d’Andorra i de Catalunya. Recordo vivament com si fos ara, l’excursió d’abril del 1999 entre Guils del Cantó i Noves de Segre, amb ell i altres companys (Cardona, Gironès, Nuet) de la secció excursionista de l’Ateneu de Sant Just Desvern, i el glatir del David en mostrar-li un formós peu de premsa als voltants del poblet de Berén. A Engordany, ens miràvem la pedra de Cal Ribot com qui mira la relíquia d’un sant. El David, que era un pou de coneixements, m’explicava la presència dels peus de premsa també en els indrets on els monestirs feinejaven la cultura escrita i la cultura de la terra, l’agricultura. Fill dels masovers de can Oliveres de Sant Just Desvern, portava l’arqueologia a l’ànima. Del jaciment de la Penya del Moro, que damunt de Sant Just domina el pla del Llobregat, en va ser el promotor de les excavacions i va fundar i presidir el Centre d’Estudis Santjustencs i muntar la seva col·lecció arqueològica.

El David havia estat també bon amic de l’Esteve Albert. Avui l’he recordat per dos motius ben diferents. La notícia de l’exhumació del cos de Salvador Dalí n’és un. El David Guasch va ser durant una dècada llarga, als anys seixanta i arrencada dels setanta, el veritable capità del iot del qui era secretari de Salvador Dalí, John Peter Moore, el capità Moore. El David m’explicava les anades, entre altres pàgines sucoses relacionades amb Dalí, que feia l’Esteve Albert a Cadaqués i a Portlligat, per parlar amb el Dalí i fer volar els dos les seves il·luminades idees i assaborir els ensonyaments de vida.

El segon motiu que m’ha portat a dedicar aquest record al David Guasch, que va morir el 2010, és un llibre, un extraordinari llibre que ens presenta el treball de camp a la recerca de pedres i codineres relacionades amb el vi. Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Antics testimonis de com es feia el vi a l’edat mitjana. Editat pel Centre d’Estudis del Bages, és obra dels germans Ramon i Jaume Corominas i Camp, a qui felicitem per la feinada i per la contribució, valuosa i tan notable, en l’estudi dels vestigis antics. Són més de quatre-centes pàgines, totes i cadascuna plenes de coneixement, de dades, de fotografies i de dibuixos a disposició de qui tingui ganes de conèixer, amb tots els detalls, el fascinant procés de fer vi allà on les vinyes alegraven, com alegren encara on n’hi ha, el paisatge.