La credulitat dels individus

Aquesta és una frase del sociòleg Salvador Cardús que comparteixo totalment referint-se al que avui s’anomena “postveritat”, “postopinió”, i que no és res més que la mentida, la fal·làcia o la falsedat. Diverses maneres modernes aquelles, que no fan altra cosa que intentar edulcorar o tapar l’engany, no dir la veritat sobre fets, esdeveniments, o certes evidències amb lèxic pretesament progre i pseudointel·lectual, al meu modest entendre.

Això succeeix de manera reiterativa i habitual: només cal seguir cadenes de televisió, escoltar tertulians, llegir mitjans de comunicació que envien tota mena de missatges, moltes vegades sense cap tipus de fonament, ni de documentació, ni ser contrastats.

Gairebé tothom diu que explica el que succeeix, sense inventar-se res ni fabular cap tipus de somni, més o menys desitjat, però en nombroses ocasions interpreten la realitat, desfigurant la realitat mateixa. És legítima la interpretació sempre que s’avisi el lector, el televident o el radiooient que és senzilla interpretació, no la narració dels fets realment existents.

El que a mi veritablement em deixa astorat és la síntesi de Cardús: “la credulitat dels individus”, davant de tantes bajanades televisives, radiofòniques o escrites en determinada premsa. Aquesta credulitat és perquè hem deixat de ser persones, i ens hem instal·lat en la situació d’individus components passius d’una massa colossal?.

Ja Josep Pla deia que “és més fàcil opinar que descriure, i per tant, tothom opina”. Ben entès que tots tenim el dret d’opinar, però després de pensar i de passar pel porgador (el sedàs) el que diuen els altres, siguin institucions públiques, privades o mitjans de comunicació. El que, quan jo era jove, se’n deia fer-se la pròpia opinió, singular, particular, pròpia, la meva de cadascú.

Avui dia, a Andorra també he copsat cada cop més un perillós grau de credulitat, sense passar pel porgador personal el que diuen polítics, de tots els signes i pelatge, diaris, i el boca-orella perillosíssim: “m’han dit...”, “no ho diguis...”, “sembla que aquell...”, “semblaria que hi ha crisi en aquell partit”, “que aquell altre s’ha venut per...”, i així un rosari carnavalesc i inacabable. La rumorologia, a l’abast de tot quisque.

Sembla que, manifesten els experts, la mentida (així jo qualifico les ja dites postveritat i postopinió) i la falsedat s’han ensenyorit del món, trameses per tota mena de tertulians a sou, i dels qui empren el Twitter” i el Facebook, com qui es pren una aspirina si té mal de cap.

És clar, si certs astròlics que governen estats han fet d’aquests enginys el seu medi habitual de comunicar-se amb els seus ciutadans, què faran els individus educats precisament per ser crèduls i anorrear qualsevol mena d’opinió fonamentada, crítica, rebel fins i tot i absolutament lliure? La credulitat és quelcom nociu i obscè, i per això és l’arma més potent avui per a tots els qui es dediquen a idiotitzar les masses per tal que no pensin i no surtin de la fila. I certament el negoci consisteix que cada dia siguem més gregaris. Les masses mai no es rebel·laran. Les persones, sí! És com una mena d’encanteri, definit per Rafael Argullol com “la mosca que creu volar quan en realitat roman capturada entre els fils de la teranyina”.

Trobar, avui dia, alguna opinió personal que no sigui fruit de la tele, dels mitjans de comunicació (no tots, certament), o dels Twitter i Facebook és quelcom miraculós. Inesperat. I que no sigui tribal o pertanyent a alguna multinacional o grup de pressió (evident o emmascarat), és encara més sorprenent.

A la Massana, recordo de petit, que distingíem molt entre l’embustero i el fals i/o mentider. El primer fins i tot era motiu de certa consideració: “és un embustero, però no és dolent”. El mentider i/o fals era gairebé estigmatitzat pel poble. Succeïa el mateix amb el pocavergonya i el sinvergüensa (amb s). El primer, “mira no te’n refiïs massa, en tot cas”, però el segon ja podia tocar el dos.

S’imaginen que avui hi ha molts mentiders públics i privats que són alhora sinvergüenses?. Però davant de la cruesa d’aquests mots, s’han inventat succedanis com ara postveritat, postopinió, tertulianisme, etc....

Certament la família i l’escola , com sempre! Però és urgentíssim crear persones lliures i pensants, des de menuts, aliens a tot tipus de massificació.