L'estrany

Es podrà estar d’acord o no amb l’independentisme català i amb la conveniència o no de la convocatòria del primer d’octubre, però és evident que des de fa temps, i respecte a aquest tema, a Andorra corre una tramuntana, un torb, o qualsevol altre vent d’aquesta mena que s’ho emporta tot i no respecta quasi res.

Que lluny queden aquells temps en què els catalans, els de Catalunya per entendre’ns (no oblidem, emperò que l’adjectiu català vol dir de Catalunya, dels Països Catalans o dels qui comparteixen la llengua catalana) pujaven a Andor­ra i estaven orgullosos de veure els rètols d’Andorra en català i explicaven amb il·lusió per tot el món que a Andorra el català era l’idioma oficial! Que lluny, dic, els dies en què era molt més el que unia andorrans i catalans que el que ara separa el sentiment català dels andor­rans més intransigents.

Cadascú és molt lliure de pensar i sentir el que vulgui, sols faltaria!, però sorprèn l’atac furibund d’alguns contra qualsevol manifestació del catalanisme. Vaja! Ni que els independentistes estiguessin volant ponts, carregant-se el país i iniciant una revolució.

Per sort, molta gent no combrega amb aquesta visió pobra i tancada –opinió personal, òbviament– del que és sentir-se andorrà. No hi ha res pitjor –i també és opinió personal– que el reaparegut xovinisme, que sembla que s’estén no sols per Andorra, sinó també a Espanya, Catalunya, França i la majoria de països, de manera que hi ha molt poc a fer quan “lo nostro és lo millor” i “de fora vingueren que de casa ens tragueren”.

En qualsevol cas, quan un veu les reaccions i els comentaris a l’edició digital del Diari d’Andorra que provoca l’estada i la conferència del senyor Artur Mas a Andorra, o l’assumpte de l’adhesiu CAT, tal com ens explica la Sònia Bagudanch en la Tribuna 'Quan un adhesiu molesta', se’t desperta un sentiment estrany, el sentiment de sentir-te estrany al teu propi país.

A títol personal, els nacionalismes no m’emocionen gaire, però respecto la senyera andor­rana, l’estelada, tant com si un altre porta l’espanyola o la portuguesa al cor. Ho he escrit altres vegades: la nacionalitat és un sentiment personal i intransferible. Sí, sent el que vulguis, però amb respecte.

Així que per acabar la tribuna d’avui, com a andorrà, i per no sentir-me estranger al meu propi país, em posaré al costat de la Sònia i li donaré suport, a ella i a totes les persones que expressen lliurement el seu parer, les seves idees, sense desqualificar els altres.