Supervivència del tabac

Quan es va publicar –i vaig poder constatar des del balcó de casa– que aquest any s’havia plantat més que l’any passat, el dubte era si els pagesos es mostraven optimistes, o més aviat el contrari, previsors de les possibles tempestes d’estiu. Les pedregades de les darreres setmanes semblen abonar la segona hipòtesi.

No han estat, però, les úniques informacions sobre aquest negoci que implica colliters, fabricants, minoristes i exportadors clandestins. A aquests darrers es va referir l’ambaixadora Caballero en el seu discurs del 14 de juliol quan va demanar, entre lloança i lloança de les bones relacions veïnals, que el nostre Govern faci quelcom més per frenar el contraban.

La demanda ens traslladava a fa uns anys, quan la manca d’atenció a les reivindicacions espanyoles va acabar amb la impermeabilització de la frontera per efectius d’elit de la guàrdia civil i, més tard, a la tipificació com a delicte del que fins aleshores havia estat, a més d’una tradició, una professió jurídicament i social admesa amb normalitat.

Cal recordar que si el pas de cigarretes andorranes cap a Espa-nya és rendible, encara ho és més si es fa a través del Baladrà, pel més gran –enorme– diferencial de preus, amb la protesta permanent dels buralistes pels augments freqüents dels preus que han anat havent d’aplicar. Sigui dit de passada que als francesos també els surt a compte fer la compra a territori espanyol, perquè en aquest cas el diferencial és també notable i, a més, en formar part comuna de la Unió, la quantitat que es pot transportar legalment és molt més gran que la franquícia oficial del cartró i mig.

No calia ser Nostradamus per albirar que una de les peculiaritats que Andorra voldria salvar en el futur tractat d’amistat amb la UE seria la continuïtat del negoci tabaquer, en tots els vessants. No havien passat gaires dies del discurs de l’ambaixadora que el cap de Govern i el síndic visitaven el nou Copríncep Macron a l’Elisi i, més pel que es podia llegir entre línies que per les declaracions als mitjans, l’afer es va tornar a plantejar al nivell de cimera.

De la mateixa manera que hi ha pactes no escrits, i menys públics, per mantenir una diferència de preus raonable de diversos productes respecte al que costen més enllà de les dues fronteres, ha existit més que una intuïció que a París i a Madrid han acostumat a fer els ulls grossos fins a unes quantitats determinades, sigui de cigarretes, cigars i la resta de consumibles pels fumadors, sigui de moviment de capitals –fins als darrers esdeveniments i contenciosos entre Catalunya i el seu Estat– com va explicar amb un cas històric l’antic cap de seguretat de l’ambaixada espanyola a la comissió del Parlament de la Ciutadella davant la comissió del cas Pujol, deixant bocabadats els membres d’aquella Cambra.

La diplomàcia nacional, conscient de la dificultat d’aquest aspecte de la negociació amb les autoritats comunitàries, s’ha empescat una oferta per ajornar en el temps la fi, o la limitació dràstica de la producció tabaquera fins a vint anys, amb la contrapartida de limitar la producció industrial a un total de 1.600 tones per any, amb la càrrega extra per als fabricants de 16,20 euros per cada quilo de més que produeixin. I diuen els negociadors que a Brussel·les veuen l’oferiment amb bons ulls. Es tracta de contingentar la quantitat exportable no només a les duanes exteriors, com ara, sinó des de l’origen.

Ja veurem si els ulls comunitaris són tan bons com per admetre la proposició sense regatejar, ni el termini ni la quantitat. Perquè d’ingenuïtat no en tenen, ni gens ni mica. I la possibilitat de la trampa –senzilla– per esquivar la norma oferta a ningú no se li escapa.

Sigui com sigui, un fet és que el tabac, des que es va arribar a la unanimitat de la ciència sobre el risc greu que comporta per a la salut, i sobretot amb la facilitat de fer-lo servir com a font d’ingressos públics pels estats, aquests han decidit combatre’l –amb la boca més o menys petita, i força hipocresia– i entre les armes més efectives hi ha collar els productors perquè rebaixin l’oferta, i els consumidors, elevant els cost dels paquets a nivells d’article de luxe.

Però l’altra realitat és que, fronteres endins, la tabaquera és una de les poques indústries tradicionals, vives i productives i, a la vegada, aquest conreu és a hores d’ara l’únic que garanteix la supervivència de l’agricultura, amb una geografia i un clima adversos que dificulten, si no impedeixen, fer prou rendible cap altra producció del primer sector: ni la ramaderia, ni l’apicultra, ni el vi –amb collites necessàriament molt curtes– ni herbes aromàtiques i remeieres, ni la trumfa, han resultat substitutius eficients del que fins ara ha estat gairebé el monoconreu nacional.

Feina tenen els negociadors nacionals per mantenir tant com sigui possible, en temps i quantitats, la necessària supervivència del negoci del tabac. Perquè l’alternativa de viure aïllats de l’entorn geopolític és inexistent, com s’ha demostrat cada vegada que un dels estats veïns ha decidit imposar els seus criteris a la nostra sobirania.