La batalla pel casino

No ho puc evitar. Cada vegada que sento a parlar sobre la possible ubicació del futur casino, em ve a la memòria la picabaralla política que, durant bona part de l’any 2012, van mantenir Catalunya i la Comunitat de Madrid per acollir el famós Eurovegas.

Ho recorden? Espanya es trobava en plena recessió i les autoritats veien en qualsevol iniciativa, per poc consistent que fos, una taula de salvació. Sheldon Adelson havia promès inversions milionàries i tant Artur Mas com Esperanza Aguirre no van dubtar a cantar-nos les excel·lències del macrocomplex com a panacea anticrisi. Les reverències de tots dos polítics davant el magnat nord-americà es repetien dia rere dia als mitjans de comunicació. Però tant acotar l’esquena no va servir per a res, perquè el projecte se’n va anar en orris: Las Vegas Sands va desestimar primer Catalunya, i Madrid es va fer enrere tan bon punt es van conèixer les extravagants condicions d’Adelson, que pretenia convertir Eurovegas en un protectorat de Nevada.

Ara, amb el casino, Andorra sembla reviure a petita escala aquella batalla per Eurovegas. Després que, per raons arquitectòniques, s’hagi descartat The Cloud, queden dos grans contrincants en lluita, el Centre de Congressos d’Andorra la Vella i Caldea. Ambdós han intentat convèncer-nos reiteradament de la idoneïtat de les respectives opcions. Però permetin-me posar-ho en dubte.

El cas del comú de la capital és potser el més vergonyant. La corporació vol treure rèdit d’un Centre de Congressos infrautilitzat. Però, no ens enganyem, privatitzar-lo per posar-hi el casino seria trair els principis que se suposa que han de regir un equipament amb vocació de servei públic. La maniobra és prou esclaridora sobre la situació actual: un cop passada l’època de les vaques grasses, quan cada parròquia havia de tenir un auditori o centre de congressos per no ser menys que les altres, aquestes instal·lacions s’han convertit en una nosa. I això revela una gran manca de planificació, en clau nacional, sobre aquests tipus d’espais. Altrament, ara no ens trobaríem amb vuit auditoris –morts de fàstic la major part de l’any– per a una població de 70.000 habitants. I encara hi ha qui parla d’un nou centre multifuncional.

En tot cas, lluny d’intentar treure el Centre de Congressos de la letargia amb un seguit d’alternatives que poden ser interessants –potenciant el turisme de congressos, incorporant nous cicles culturals o recuperant els que s’han quedat pel camí–, el comú vol tirar pel dret venent-lo al millor postor. De veritat que el camí ha de ser aquest?

Pel que fa a Caldea, se’ns ha donat com a gran argument que es tracta d’una marca molt coneguda. Bé, també són marques molt conegudes Vallnord o Pyrénées, i això no les converteix en primera opció per a un casino. Què volen que els digui: la idea d’unir sota un mateix sostre conceptes tan antagònics com el joc (i el tabac i l’alcohol), i la salut i el benestar grinyola força. I per molt que Inúu aporti cert glamur al complex, costa d’imaginar la clientela habitual de Caldea –el turista de banyador i xancleta, acompanyat sovint de tota la tropa familiar– barrejada amb la d’un tipus d’establiment on el codi de vestimenta acostuma a ser força estricte.

Més enllà de quin sigui el desenllaç, potser caldria, abans que res, fer una reflexió de fons: per temptadors que siguin els cants de sirena de mister Marshall, realment el casino ens traurà del forat econòmic? Però això ja és una altra història.