La platja

Un grapat de milions els contemplen. Ben cert. No és el mateix guanyar-ne trenta que quaranta, però, en qualsevol cas, el món del futbol ha sortit de mare i són immorals els diners que remena per més que en produeixi, sigui un espectacle o el que es vulgui. I, sí les grans estrelles, d’ací o d’allà, d’un país o d’altre, pertanyin a un club o altre, al final també s’emporten un altre bon grapat de diners amb tot allò que comercialitzen o hi presten la seva imatge. Van sumant milions, mentre la gent sobreviu amb salaris mínims. C’est la vie. Però la vida, el repartiment de la riquesa, podria ser d’una altra manera. No sols en el futbol, sinó en altres àmbits de la vida.

Me’n vaig de tema. Així que torno a la notícia esportiva de l’estiu, la que més ha ocupat les portades dels diaris d’aquest tipus i bona part dels diaris nacionals i estrangers. La sortida de Neymar Jr. del Barça.

A partir d’ara el veurem al PSG fent els seus driblatges espectaculars, i ell s’acostumarà a una nova vida, lluny de Barcelona.

Li sortirà a compte? Ja no parlo de milions, perquè és obvi que ací o allà li sortiran per les orelles. Em refereixo a qualitat de vida, a disposar d’una sèrie de comoditats que a la capital de França potser no tindrà disponibles i que probablement enyorarà més del que es pensa.

París és una ciutat encantadora, ningú ho dubta, però sí que dubto que tingui les facilitats per viure que té Barcelona. Els hiverns són freds. No hi ha platja. I als brasilers els agrada molt el mar i la sorra.

A Barcelona tenia el Camp Nou prop de casa i la ciutat esportiva a quinze minuts. París quant a la mobilitat serà una altra història.

A Barcelona desplaçar-se per la ciutat és relativament còmode; París, bastant més caòtic.

I, sí, probablement li faran un gran equip i guanyarà la Champions League. Potser.

Però en poques paraules: sortir a dinar a un restaurant de la Barceloneta i poder fer-ho a la terrassa el mes de gener, un dia d’aquells de sol blau, i menjar-se una bona paella, un pa amb tomàquet i pernil, és un luxe que no té preu.

Digueu-me el que vulgueu, però sols escriure-ho se’m fa la boca aigua. Eh! Que París és molt maco! “Je sais, je sais. Bienvenu, monsieur Neymar a la cité de la lumière.”

Una anotació final. No hauria pogut acomiadar-se amb una roda de premsa, explicant-ne els motius i agraint el passat? Ho va fer en vídeo, és cert. Però no és el mateix. Quatre anys de bon espectacle esportiu mereixien un final millor.