El 'Retaule' de la Seu d'Urgell

La lluna vella d’agost entra al claustre de la catedral de la Seu d’Urgell des de fa vuit-cents anys. Ens la miràvem de reüll dijous després de la representació del Retaule de Sant Ermengol i ella ens devia mirar des d’allà dalt, contenta de ser un llum més, un focus de l’espectacle. La idea de l’Esteve Albert, de fer precisament un espectacle de so i de llum, materialitzat per primera vegada fa seixanta anys, que aviat s’ha dit, es valia del recolliment del claustre per fer-lo possible. El clos que formen les altes murades de la catedral, juntament amb la torre de migdia, la de Sant Just, que fa a la vegada de campanar, rep la il·luminació canviant en colors i en intensitat i podem admirar amb joia el conjunt romànic de la catedral i del claustre. Aquest dar­rer, amb les galeries vistes des del mig del pati com si fossin fornícules d’oratori, separades per les columnes que sostenen els capitells, assoleix de nit, gràcies a la llum de la lluna i més gràcies als efectes lluminosos del Retaule de Sant Ermengol, un estadi de meravella que recordarà per sempre més qui l’hagi vist. L’escena de la constitució de la Canònica, que va tenir lloc ben al començament de l’episcopat de Sant Ermengol, el 18 de novembre del 1010, amb tots els canonges vestit de roig i posats cadascun sota les arcades, és la més coneguda, la que omple el moment amb una plenitud de segles.

Ens saludàvem a l’acabament del Retaule amb el Simó Duró, que va baixar amb altres d’Ordino per tal de veure la representació. Content, em confessava que era el primer cop que hi assistia i se n’enduia un record avivat de records. De l’Esteve Albert, l’autor, amb qui el Simonet parlava en les vetllades ja comptades també per dècades de la Nit literària andorrana. Del pare dom Cebrià Baraut, de qui en celebrem aquest 2017 el centenari del seu naixement, que amb els seus treballs de transcripció dels documents que dormen a dues passes del claustre de la catedral, el més vells de més de 1.000 anys, ens ha possibilitat conèixer la història del bisbat d’Urgell, inclosa la de les Valls d’Andorra. I, no cal dir-ho, el Simonet se n’emportava el record de la figura de Sant Ermengol, enfilada en les escenes del Retaule i passant-nos pel davant per gaudi dels nostres sentits desperts. Certament, el Retaule de Sant Ermengol ens fa obrir el ulls, aplicar l’oïda a la música i eixamplar el pensament i el cor anys enrere, cap a aquells 25 anys de bisbat, entre el 1010 i el 1035, del fill dels vescomtes de Conflent, nascut a Aiguatèbia i mort, de sobte, el fatídic dimarts 3 de novembre de 1035 en caure del pont de Bar al Segre. Les campanes de la catedral, que aquell jorn, quan el cos del prelat baixava surant per les aigües del riu van posar-se a tocar soles, les sentim tocar a morts en l’escena del Retaule que ens fa viure la desgraciada mort i el seguici del seu enterrament. Des de la torre cantonera de migjorn que flanqueja la façana principal de la catedral, el Lluís Obiols fa el recitat cantat amb la profunditat de veu d’aquella època i en el mirem i l’escoltem asseguts al pati del claustre amb el silenci i el respecte talment com si fos viscut.

El Retaule de Sant Ermengol podem dir que és, amb tots els mèrits, el retaule de la Seu d’Urgell. La coneixença que a les nits d’estiu fan de la Seu d’Urgell els espectadors del Retaule, adquireix segell de pertinença, de marca, de singularitat. És la contribució a la cultura de la Seu d’Urgell que cada any fan possible tot un conjunt de persones –les que formen part del Retaule– amb dedicació i admirable voluntat i esforç. Enguany s’ha incorporat a la direcció escènica el cerdà Xavier Piguillem, signe evident de les ganes de continuar endavant dels que menen el Retaule. Amb l’escenificació de la batalla d’Albesa, succeïda l’any 1003, encara en temps del bisbe Sala però ja amb Ermengol com a ardiaca de la catedral, sens fa més propera la relació que tingueren els bisbes d’Urgell amb la família comtal d’Urgell, amb la primera dinastia dels seus primers vuit Ermengols, des d’Ermengol I, que morí a la batalla de Còrdova el 1010, fins a Ermengol VIII, que morí a Sant Hilari Sacalm l’any 1208. Pel mig, i plau sempre de dir-ho, Ermengol II, el Pelegrí, mort a Jerusalem l’any 1038. Ermengol III, el de Barbastre, on va morir lluitant amb els musulmans l’any 1066. Ermengol IV, el de Gerb, on morí l’any 1092. Ermengol V, el de Mollerussa, on morí en batalla l’any 1102, a efectes de cuetada de la primera reconquesta cristiana de Balaguer l’any abans, el 1101. Ermengol VI, el de Castella, per haver nascut a Valladolid l’any 1096. I Ermengol VII, el de València, que morí a Requena l’any 1184. De la batalla d’Albesa, on intervingué Ermengol I, l’any 1003, ens en parlà en conferència dues hores abans de la representació del Retaule el jovencell doctor en història Josep Suñer Arce, de qui en vam escoltar raonades i ben estudiades explicacions.