Ambaixador catalanoparlant

Donald Trump, l’actual president dels Estats Units generalment injuriat i sovint imprevisible, ha nomenat ambaixador per a Espanya i Andorra Duke Buchan III. Els dígits darrere el nom volen dir que és el tercer que porta aquest nom i cognom dintre de la mateixa família, potser net i fill dels dos altres Duke Buchan.

La gran diferència envers predecessors com a caps de la diplomàcia de Washington als dos estats veïns no és que estudiés economia i espanyol a la Universitat de Carolina del Nord, ni un màster a la prestigiosa Harvard. Ni la seva joventut relativa (54 anys), ni que fes una de les més altes aportacions a la campanya electoral de la candidatura de Trump (segons alguns mitjans, ni més ni menys que 898.000 dòlars). Aquesta mena de recompensa ja la va aplicar el mateix Obama, amb els nomenaments d’Alan Solomont i després de James Costos, per cert, representant actual del Barça al gran país nord-americà.

El que han destacat de Buchan els comunicats més o menys oficials és el seu coneixement del català, precisament perquè el seu mandat inclou Andorra. I és una mostra de respecte a aquest microestat que molts dels paisans del senyor Buchan ni tan sols saben situar al mapa.

El currículum del diplomàtic sobrevingut inclou també estudis a les universitats de Sevilla i de València, per perfeccionar les dues llengües de les seves destinacions. Pica la curiositat, i més d’un espera el moment d’escoltar fins on arriba el seu domini de castellà i català. Més aviat quina serà la forma dialectal i l’accent que conservi en l’un i l’altre: andalús o llatí, en el primer cas? Català oriental de Fabra o occidental de València, en l’altre?

Les universitats del País Valencià, com l’Acadèmia de la Llengua Valenciana, sempre han reconegut la unitat del català, per sobre de les diferències locals i malgrat les pressions del Partit Popular i, en general, dels blaveros, que semblen fer bandera de la ignorància envers les conclusions dels lingüistes experts, i aquests darrers dies hem llegit que han tornat a portar als tribunals la reivindicació del valencià com a idioma diferent del que parlen uns deu milions de persones en territoris fins ara d’administració espanyola, francesa i italiana.

Si finalment el senyor Buchan –inevitable evocar el Buchana, detectiu de les novel·les de Tor­rent, i l’empresa de fruites del mateix nom a Els ambaixadors de Villaró– deixa caure alguna terminació verbal en e, enlloc de o, com ara pense, controle, avance, o qualsevol altra forma o paraula específica de la parla del sud, com ara granera, cal esperar que ningú no rigui ni surti cap purista a criticar-lo. Ja seria massa que en aquestes valls emprés els diferencials i ja pràcticament morts voliva, veniva, o els reconeguts per l’IEC pitavola, serenalla...

L’actual llogater de la Casa Blanca, amb totes les seves contradiccions i decisions criticables i criticades, ha fet el gest que ens agradaria pensar que mantindran els seus successors i que no sempre han tingut els altres dos estats amb representants del màxim nivell residents a Andor­ra la Vella.

Si parlem de França, és cert que la seva llengua originària encara és oficialment l’oficial de la diplomàcia, i que fa part del currículum docent als tres sistemes d’ensenyament nacionals. Però tot i la proximitat, el veïnatge, no recordem –disculpes, si la memòria em torna a trair– més que un cap de legació que parlés la nostra llengua oficial: l’originari de la Catalunya del nord Jean-Jacques Gaillarde, que va tenir una de les estades més llargues d’entre els seus col·legues, del 2002 al 2007. Per contra, a la semblança de cada representant personal del Copríncep francès acostumaven a afegir: “Ha començat a prendre classes de català.” I més d’un el va arribar a fer servir, més que fos parcialment.

El cas espanyol no era gaire diferent, fins als darrers temps. Els tres últims ambaixadors de Madrid han estat de l’àmbit lingüístic català: la gran figura internacional Eugeni Bregolat, de la Seu i alumne de la malaguanyada mestra Elvireta; Alberto Moreno, que ja havia estat abans responsable de comunicació a l’ambaixada i va sortir fotografiat a Madrid amb un grup de Podem, i l’actual Manuel Montobbio, escriptor, poeta, promotor d’actes culturals diversos i assistent fidel als esdeveniments d’aquest àmbit, nacionals i locals.

El domini de la llengua no és garantia d’una gestió en suport dels interessos de l’Estat de residència, ni d’absència de pressions per canviar iniciatives o lleis –en aquest cas, andorranes– per sobre del respecte de la sobirania internacionalment reconeguda. Però és un gest de cortesia diplomàtica, no tan fàcil de trobar quan el lloc de destinació és una comunitat tan petita com aquesta, tan fàcil de veure des d’un sentiment superb de superioritat, si no de menysteniment fàctic.