La tribuna
Fent de turista per la Costa Brava
Quan hom visita un poble, una comarca, un país, val la pena informar-se prèviament d’allà on anirem a visitar i un cop hi ets observar-ho tot. No únicament botigues
Fa pocs dies que amb la meva esposa vaig anar, com cada any per vacances, a passar el dia a la bonica població de la Costa Brava Tossa de Mar, que en ple agost està com un ou de turistes. I em vaig dedicar a observar l’ambient comercial: on va la gent, què compra, a què dedica a matar el temps, quins llocs visita.
El primer problema va ser aparcar. No m’importa deixar el cotxe i caminar una bona estona. Però és que era impossible. Finalment vaig decidir ser pràctic i aparcar en un lloc de pagament. Veig un lloc on hi ha algunes places. Aparco el cotxe i veig que no hi ha cap barrera. Em dirigeixo a l’aparell on s’ha de pagar. Segueixo les indicacions i em demana la matrícula del cotxe i el temps que hi vull estar. Un resident de Tossa, en veure la meva perplexitat, m’informa que és un pàrquing municipal i que controlen els cotxes per pantalles. Per quatre hores de pàrquing pagaré 10 euros. Què hi farem. Tot sigui per tenir el cotxe ben aparcat.
Em dirigeixo cap a la platja i els carrers que m’hi porten estan plens de gent i de botigues. Els ulls, els meus, no pas els de la meva dona, se’n van cap allà on hi ha vestigis històrics: una portalada d’una casa que porta una data (1772), una porta de fusta artísticament treballada, que retrato. Passo per davant d’un edifici gran on hi ha una placa que informa, en diversos idiomes, que allà a l’any 1767 s’hi va erigir un hospital pagat per un nadiu de Tossa de Mar (Tomàs Vidal i Rey, Tossa, 1697-1764) que com d’altres al segle XVIII va anar i fer les Amèriques. Ben poca gent s’hi atura i ho visita. La gran massa turista només busca sol i platja. I una bona paella amb sangria. Ells s’ho perden. Però... sempre hi ha una minoria que es deixa guiar pel seu instint i curiositat cultural. Crec que quan hom visita un poble, una comarca, un país, val la pena informar-se prèviament d’allà on anirem a visitar i un cop hi ets observar-ho tot. També les botigues, però no únicament botigues. Per això la meva dona i jo ens deixem portar per corrents diferents.
Un cop a casa vaig seguir investigant qui era aquell indià de Tossa de Mar que havia sufragat amb generositat al seu poble. Déu n’hi do el que he trobat. Aquí en teniu el resultat.
Tossa al segle XVIII va viure el seu particular segle d’or a redós de l’expansió comercial per la Mediterrània i l’Atlàntic. Tossa de Mar, com altres punts de la costa catalana: Cadaqués, Sant Feliu de Guíxols, Arenys de Mar, Mataró, el Masnou, Barcelona, Sitges, eren punts de sortida rumb a Amèrica. El dinamisme de l’economia a Tossa va permetre el desenvolupament urbà més gran entre la construcció del recinte murallat de la Vila Vella al segle XVIII (no us perdeu visitar el poble vell murallat).
Entre els tossencs emprenedors que van emprendre la carrera d’Amèrica hi ha el nostre Tomàs Vidal i Rey que, en primer lloc, es trasllada a Cadis, on s’integra a l’activitat comercial. A l’edat de 37 anys gaudeix d’una posició econòmica consolidada. Als anys quaranta s’interessa pel comerç colonial, gràcies a les relacions amb altres emprenedors, especialment amb el palafrugellenc Tomàs Prats. Se sap que l’any 1745 Tomàs Vidal ja s’ha establert a la ciutat de Guatemala, llavors la més poblada de l’Amèrica Central, on va obrir una botiga. Cinc anys després (1750) torna a Cadis, on es dedica a la compra de mercaderies per exportar-les a Amèrica. Aquí romangué uns deu anys comerciant ambdues direccions. Va liquidar el negoci entre el 1760 i el 1761. Gran i solter retorna a la seva Tossa natal, on el reben amb els braços oberts, i l’ajuntament el nomena tresorer de la fàbrica de la nova església parroquial que s’estava construint. Va ser un home ric però alhora generós, doncs està documentat que entre els anys 1762-1764 va prestar diners una mica a tothom. Hi ha un document dirigit a l’ajuntament on queda palesa la seva voluntat de fer un hospital “para alivio, acogimiento y asistencia de todos los pobres enfermos habitantes de dicha Villa y término de Tossa”. Però es posa malalt, fa testament i deixa escrites les seves últimes voluntats. Va morir el 4 d’abril del 1764, a l’edat de 67 anys. A la pica d’aigua beneita de la capella de l’antic hospital s’hi pot llegir: “Bui dia 4 de abril 1764 morí Dn. Tomàs Bidal y Rey, fill de esta vila de Tosa, fundador d’aquest Hospital. Cofundador son nebot Grav Bidal.”
Segons un estudi efectuat per l’historiador Mario Zuchitello permet avaluar en 13.500 lliures la despesa prevista de l’edifici del llavors nou hospital (habitacions amb vuit llits equipats de tot el necessari, una habitació per a l’encarregat de l’hospital i una altra per al clergue i, a més, havia de disposar d’un hort on cultivar herbes medicinals i una capella amb la imatge de Sant Miquel dedicada a les ànimes del Purgatori). El seu nebot Grau Vidal Ferro seria qui portaria a terme el desig del seu oncle. La primera pedra de l’edifici del nou hospital es va col·locar la tarda del 8 de maig del 1767 i les obres s’allargarien fins al 14 d’agost del 1773. El 29 de setembre d’aquell mateix any, festivitat de Sant Miquel Arcàngel, es va beneir la capella del nou hospital i les restes de Tomàs Vidal hi foren traslladades en solemne processó des de l’església parroquial. L’any següent el nebot i marmessor Grau Vidal Ferro també moria (8 d’octubre de 1774) i també va rebre sepultura al panteó familiar. (L’any 1936, amb l’inici de la guerra civil espanyola (1936-1939) va deixar de ser un centre sanitari. Avui el vell hospital és la casa de cultura i escola de música).
I fins aquí el que ha donat una visita turística a Tossa de Mar un diumenge al matí del mes d’agost.