La força de la reincidència

Al costat d’un avellaner despullat del seu fullam, i amb quatre avellanes d’ornament que li queden degut al danyós temporal de pedra i aigua de fa una setmana, hi ploro l’adeu del dia que se’n va, i també perquè mai més tornarà.

Hi ploro la seva fi ara que sé aquestes com són, tot i que probablement hi pugui haver un demà amb noves oportunitats per beneficiar-me dels millors valors de cada instant.

Hi ploro, perquè no s’hauria d’esperar a cap demà per demostrar més agudesa a governar la completesa del pas sentenciós de la vida, i no tantes per actituds i posicions que només aporten irreparables mesquineries materials.

Poques situacions ens donen segones avinenteses per poder esmenar entrebancs, sobergueries, estupiditats.

Entretant, prossegueix enfosquint-se el capvespre per moments, en una hora on multitud d’orenetes, més esvalotades que de costum, entren i surten dels seus nius penjats dessota del voladís de la taulada. Recollint-se ja per passar la nit, o tal vegada assenyalant un canvi de temps? I encara hi ha algun descarat de merlot que s’atreveix, al mateix davant meu, a pispar-me els fruits de la mata de la gerdera. Però el plor es persevera. És la vana esperança de saber, i poder sortir dels lligams insensibles i rutinaris que s’han anat sembrant, i han arrelat com males herbes en un bon herbat. Hàbits abundants, obtusos a evolucions fructíferes per la força de la reincidència. Una altra eterna llei natural de les persones, que creient-se viure en una època espaterrant de prosperitat, entre cometes, segueixen estant a mercè dels convencionalismes que convenen, àdhuc, a mercè dels inconvencionalismes que igualment convenen.

Ha estat al costat d’un avellaner. Podria haver estat al costat del cirerer cor de colom, o de la pomera del ciri groc, però ha estat al costat de l’esquelètic avellaner que m’ha agafat un rampell melangiós, remembrant-hi amb singlotats plors, passions i desenganys, propòsits i realitats, polítiques, creences, llibertats i imposicions i al final de tot, sempre com a últim remei, ens hem de refugiar en els consols obligats per procurar continuar existint.

Vulguis o no, a tostemps estem entrelligassats a les particularitats dels esdeveniments que ens fan moure, essent incapaços de discernir per amor propi, les reincidències que caldria declinar, de les que haurien de perdurar. Això ens fa sentir a tocar de la ximpleria per engolir diàriament tant masoquisme, i mira que molt abans d’aparèixer-me el primer pèl moixí, ja estava desencisat i fastiguejat de la política, i molt, però molt més enllà, amb barba florida, ho estava talment del retorçat sistema financer d’aquests darrers quinze, vint anys. Entremig d’ambdós sorneguers, captivadors, irresistibles recercats malsons de la història, entrelligats evidentment amb els fanatismes religiosos i d’altres, apareguts per causes similars com els tripijocs en determinats esports i la indústria farmacèutica, doncs de tal buc, tal eixam, quan comença a plovisquejar i la negror que cau del cel amenaça d’alguna forta terrabastada. Fa molta xafogor. Potser sí que les orenetes veien venir un capgirell del temps.

Sigui com sigui, no arribarà pas en mala hora. Justa i adequada per posar colofó a tanta claredat que ens deixa menfotistes de cap a peus.

Sembla que dialoguem però solament ens escoltem. Escrivim i llegim i ens repetim fins al sadollament. Mirem però no veiem. Vivim i no corregim. És la força de la reincidència.