Vigència política de 'Juli Cèsar'

Fugint com un esperitat de la mercadotècnia de les llistes de llibres més venuts –teòricament, és clar– perquè en definitiva, editors i llibreters tenen el dret de vendre el màxim possible el que la gent demana. Només faltaria! Però el que cal analitzar –la vella teoria de l’ou i de la gallina– consisteix a saber per què el públic en general demana aquest llibre i no un altre. No serà pels anuncis-propaganda als mitjans, televisions incloses (moltes de les quals tenen els seus presentadors, tertulians, comentaristes o el que sigui com a creadors literaris), les entrevistes absurdes, o premis concedits que, tots sabem com funciona això?

Escapolint-me, doncs, d’aquesta blederia sumada, a més, que a l’estiu o per vacances (vacances què?) cal llegir coses lleugeres, he rellegit, Juli Cèsar, d’enorme vigència (per això és un clàssic) al món d’avui.

Alguns veuen en l’actitud arrogant de Cèsar, que s’enfronta als famosos “idus de març”, el perill de la tirania. Uns altres fan referència al conflicte moral de Brutus: cal assassinar Cèsar per salvar la pàtria. O no fer-ho per l’amistat filial que l’hi té.

Però el que per a mi, i també per a altres lectors, és la base de l’obra, rau en els dos discursos que Brutus, “tu també”, i Marc Antoni adrecen a la massa (la plebs) per explicar-los l’assassinat del Cèsar.

El que cal remarcar, al meu entendre, és que Brutus convenç el poble que Cèsar havia de morir per salvar Roma, i davant d’això s’aixeca un murmuri de satisfacció de la massa. El “visca Brutus!” és un clam amb poca vida, com es pot comprovar després.

Marc Antoni que, per cert, després recollirà el fruit de la sedició, essent novament triumvir amb Lèpid i Octavi, fa un discurs –per a mi, possiblement el millor discurs polític que mai s’ha fet pel que significa de manipulació total– aconseguint que les masses canviïn de parer. Els ciutadans (?!) embogits per la subtil finezza de Marc Antoni criden “porteu foc!”, “fem llenya amb els bancs!” amb la idea de cremar Brutus i la resta dels conspiradors. És quan Marc Antoni afirma, cerimoniós: “I ara, deixem que facin. Destrucció, fes via; agafa el camí que més t’estimis.”

Ben dramàticament, queda palesa la frivolitat, la banalitat, l’estómac més que el cervell, el temperament (no m’atreveixo a dir caràcter, perquè seria pitjor) voluble, tribal, sense cap tipus de criteri, o sindèresi, de la massa, que no sempre significa ciutadania.

Potser, només Pèricles i la seva democràcia salven el que semblaria expressar Juli Cèsar: la delegació del poder en un altre ho fa, a voltes, sense un gran coneixement de causa, i acaba essent utilitzat vilment, sigui Brutus o sigui Marc Antoni qui parli.

És evident que la mateixa sacrosanta democràcia avui dia, gairebé de facto –molt poc respectada arreu directament o indirectament– no forma part de les converses entre la Xina, els EUA, Europa, Turquia, els antics països de l’URSS, els Emirats i el món occidental. És clar que prevalen més els triumvirats i els negocis, que no pas els drets de les persones.

Són les ideologies econòmiques i els grans interessos geopolítics els que influencien les masses. Aquestes criden “visca Brutus!” o “visca Marc Antoni!”, dirigides pels que, des que la humanitat existeix, tenen el poder. I què és el poder, podem preguntar-nos? No ho hem descobert encara? Així com Homer amb L’Odisea i La Ilíada inventà la nostàlgia, Shakespeare ens assenyalà la possible o probable maldat intrínseca del poder, o almenys d’alguns que l’exerceixen o el volen exercir en el domini i nivell que sigui, i que no és altra que la voluntat de la plebs utilitzant tota mena d’eines i d’enganys, sovint de gran subtilesa i ben aparentment democràtics.