Seguretat imprescindible

La seguretat ciutadana és un valor en alça. I el nivell del qual en gaudim a Andorra, un dels aspectes constantment apreciats com a molt importants, també pels excursionistes i turistes, quan han respost i responen a una enquesta rere l’altra. Uns esdeveniments recents i tan propers com els de Catalunya han fet reaccionar tot Europa, i també les autoritats nacionals.

El cap de Govern anunciava un increment dels efectius del cos de l’ordre i l’estudi de la creació d’una unitat antiterrorista. És evident la primera part: resulta imprescindible que el cos de professionals tingui mitjans suficients, personals i materials, policies i tècnics.

Una font solvent explicava que el personal del servei, fins i tot quan s’incorporin els trenta agents nous a través del concurs convocat, se situaria al nivell de contingents del 2005, fa dotze anys, i des d’aleshores ha plogut prou i s’han afegit tasques derivades dels canvis de legislació. A la persecució del contraban cal sumar-hi els delictes fiscals i econòmics, per esmentar uns exemples.

Hi ha mancances conegudes i reiterades, com ara que, tret de circumstàncies puntuals, no hi ha agents a la frontera del Baladrà les vint-i-quatre hores de cada dia. I és clar que els dos punts fronterers són clau per prevenir, i sobretot reprimir, els delictes en aquestes valls.

Si la democràcia és un sistema car, també inclou en els pressupostos un cos de seguretat suficient, capaç d’actuar amb la màxima eficiència sense faltar mai al respecte dels drets i les llibertats de les persones.

El factor humà és clau, en aquest àmbit com en tants altres, i la professió de policia crema com poques. Per això es produeixen tantes baixes com les que es lamenten en aquest servei, tot i que es fan alguns avantatges laborals, com ara la jubilació en arribar als quinze anys treballats.

Dintre de la gran àrea de policia criminal, pel que se sap, hi ha un grup de tractament de la informació; de la que arriba o s’intercanvia amb la Interpol, i se suposa que també de la interior i pròpia. Hi ha també el grup d’intervenció, amb agents d’elit en preparació constant per fer front a esdeveniments excepcionals, com ara les preses d’ostatges; estan els especialistes en desactivació d’explosius. I a això cal afegir-hi els responsables de controls fronterers, ja esmentats, i fins i tot els del trànsit, sense descuidar el que poden aportar els serveis de circulació parroquials. Cal, a més, la plantejada unitat específica contraterrorista?

En el cas de la improbable –tot i que mai no es pot dir mai– que es faci necessària la prevenció o la repressió d’una actuació terrorista real en aquestes valls, com en altres supòsits de gran volum, tot pot semblar poc. Tot s’acaba reduint a tres aspectes irrenunciables: eficiència, mesura, i respecte màxim als drets i les llibertats de la ciutadania.

Les solucions, i resolucions, són quelcom a decidir amb criteris tècnics i d’experts competents, propis i internacionals. Inclosa la més recentment anunciada col·locació d’obstacles a les principals vies reservades a vianants.

Un excés de forces de seguretat visibles i fortament armades, de vegades pot provocar un increment del neguit, si no de la por, dels qui les veuen, fins que s’acostumen, com ja passa a diversos estats europeus on han incorporat fins i tot els exèrcits, que passen a ser amb el temps una part més del paisatge urbà, aquell que, de tan vist, ens passa desapercebut. Com sembla també evident que és imprescindible una presència suficient.

És oportú estudiar tècnicament totes les possibles mesures per mantenir el màxim possible del nivell de seguretat ciutadana tan valorat i, fins ara, relativament satisfactori en aquest Principat, tot i l’evolució dels temps i de les situacions. Però seria un greu error passar-se. I cal recordar la consideració generalitzada arreu que és del tot inconvenient prendre les decisions en calent.

Dit d’una altra manera: cal un servei de policia amb els membres suficients, i sembla que ara no en són prou. Sense un agent o un especialista civil de menys. Però també sense un de més.