La tribuna
Ells, que ja no hi són
Venien de la Guerra Civil espanyola, o de la Segona Guerra Mundial, i van arribar malgrat les prohibicions d’establir-se al país, i gràcies a la col·laboració de gent del poble
No eren andorrans, i mai van ser-ho. Van treballar pel país i es van preocupar de fer-lo créixer, que fos més gran. Alguns van guanyar bastants diners; d’altres, no; però fins al final de les seves vides van viure en terra andorrana, treballant pel país.
Van preocupar-se per la llengua, per les institucions i pel comerç, però mai van ocupar cap càrrec públic, i mai van demanar cap favor a ningú. Eren sobretot comerciants; gent que sabia fer que el comerç rutllés i que despertés a les possibilitats que oferia el moment. Al contrari dels seus fills, la majoria d’ells nascuts en terra andorrana, ells venien de la Guerra Civil espanyola, o de la Segona Guerra Mundial, i van arribar a Andorra malgrat les prohibicions d’establir-se al país, i gràcies a la col·laboració de gent del poble que els van amagar i els van protegir fins que la situació va millorar.
Al principi no posseïen terres, ni béns, sinó tan sols els seus coneixements en diferents disciplines: hoteleria, medicina, dret i altres matèries. Eren immigrants, forçats per les brutals circumstàncies que els havia tocat viure. Alguns disposaven de petits estalvis que els van permetre sobreviure en la penúria. I aquí, a Andorra, van començar una nova vida, des del moment de la seva arribada, fins al final.
D’ells no depenien les administracions, ni els bancs, ni els llocs de poder del país. Així que no se’ls pot recriminar massa coses, i en canvi, n’hi ha moltes per agrair-los.
No eren andorrans, i pel mateix motiu, el món de la política andorrana –allà on es prenen les decisions– quedava fora del seu abast. Tot i així, van protestar poc i treballar molt, i en línies generals, i en comptades excepcions, des d’aquest mateix centre de poder, no els van fer el monument –metafòric, s’entén– que de ben segur mereixien.
I potser per aquest motiu, quan es parla del passat d’Andorra, del que es va fer bé o malament, de la modernitat, però també del creixement desmesurat, és just no fer-los responsables a ells, als prohoms que de fora vingueren i que aquest país van fer créixer.
Per a ells, doncs, aquesta tribuna escrita en forma d’agraïment. Per a ells, que parafrasejant el president Kennedy, no es van preguntar què havia de fer Andorra per ells, sinó que es van demanar –i van actuar en conseqüència– què podien fer ells pel país.