Charles Maurice de Talleyrand

He de manifestar d’entrada que sento una fascinació barreja de fàstic, d’admiració carnavalesca i d’encongiment de cor, en cas que els enxampin en l’enganyifa, per tots aquells que tenen un rober per a cada circumstància. Em refereixo que la seva vida és una mena de cofre on escollir la vestimenta adient segons les circumstàncies.

Talleyrand ho fou gairebé tot en els governs de l’antic règim, de la Convenció, del Directori, del consolat, de l’Imperi de Bonaparte i a la fi, fins i tot representant de França al Congrés de Viena que organitzà Europa, després del Waterloo de 1815.

Algú n’ha dit que les “opinions estables i duradores mai no foren la seva especialitat”.

És curiós constatar que amb ell no s’aturà l’espècimen dels que en la política fan de Talleyrand. Ara, sobretot al Regne d’Espanya que hi ha brètols, pretesament historiadors independents i impol·luts, cobrant 600 euros pel corresponent informe, que volen treure rètols de carrers que porten el nom de Machado, Goya, Quevedo, etcètera, pel fet, diuen de ser “feixistes” o “anticatalanistes” o..., però ningú es planteja esborrar de la història tots els que han matat i matat milions de persones per crear imperis; utilitzar fins a la mort milions d’esclaus per crear piràmides, catedrals o obeliscs. No és que m’interessin excessivament els rètols dels carrers, tal volta només per saber on vaig i no perdre’m. La grandesa de Machado i tants i tants altres, fugint de dictadors, no és només per això, sinó per haver creat una obra on precisament es defensa la llibertat, la fraternitat, solidaritat amb una sensibilitat i una categoria literàries excepcionals.

Que ens estem tornant bojos, a poc a poc, és inqüestionable. En canvi, dels nombrosos Talleyrand que han fet de la política una professió protegida per totes les intempèries dels temps, i continuen fent-la (repassin si els plau els que –amb vot o sense vot– avui manen a Europa) n’hi ha una munió. A aquests també se’ls podria aplicar la cèlebre frase de Talleyrand: “Amb les baionetes es poden fer moltes coses, excepte asseure-s’hi damunt.” Avui, l’antic bisbe d’Antun, amb Lluís XIV, l’inspirador del 18 de brumari, passant pel terrorisme institucional de Robespierre, potser enlloc de baionetes, parlaria de poder econòmic o adaptació a les circumstàncies, saber-les llegir i vendre-les per canviar de barret –la immensa casa de barrets en la qual s’ha convertit la nostra societat–, ser fidel al poble que cada dos per tres –així diuen que ho vol el poble– demana derruir plaques, estàtues, no la dels tirans, des de Napoleó fins als faraons, als dictadors i/o criminals nazis o feixistes, sinó fins a les mateixes víctimes, com Antonio Machado.

Seria bo, potser, crear un cos de seguretat ciutadana dedicat exclusivament a la iconoclàstia, i que portés el nom de Charles Maurici de Talleyrand, per valorar l’origen net i pur del ciutadà democràtic. Parlant d’això, recordo un acudit del gran Forges on es veia una parella esmorzant i on es llegia el següent: “Un catedrático de Ética que visitaba el Congreso produjo tal desconcierto en un centenar de diputados que se dieron a la fuga precipitadamente.” I la senyora hi afegeix: “Era de esperar!”

És clar, no hi havia ni Quevedo, ni Zorrilla, ni Goya, ni Machado, entre el centenar d’escàpols. Ben segur que, potser, hi havia molts Talleyrand.