Fracàs (fins ara) en les reformes

L’anàlisi de la meitat del segon mandat de Toni Martí s’ha de contextualitzar perquè els elements no hi han ajudat. Després de governar quatre anys agafant la punta màxima de crisi (2011-2012), quan va arribar el moment en què en el segon mandat hi havia camp per córrer va esclatar el cas BPA i el comptador es va posar a zero. Suposo que milers de vegades els integrants de l’executiu es deuen haver penedit de l’expressió “el Govern dels millors” perquè similar nivell de sobramenta ha permès que els opositors minimitzin tots aquests elements adversos sobre la base que haurien de ser un joc de nens quan els que tenen el timó són els millors.

El balanç fins ara és discret encara que tinc la sensació, i potser m’equivoco, que si l’executiu hagués estat en mans d’alguns dels tres partits de l’oposició les coses haurien estat pitjors. Em baso en el fet que tant els liberals com el PS van passar per la part de crisi que els va tocar amb dèficits de fins a 100 milions en un any. En cas d’haver continuat en la línia segurament ens hauríem venut fins i tot els ànecs del Parc Central a algun fons saudita i tindríem el perfil d’algun xeic narcisista a les monedes d’euro. Potser m’equivoco però l’última part de Forné i els gabinets de Pintat i Bartumeu van ser una espècie de despropòsit permanent (i cal minimitzar-ho també perquè els dos últims no tenien majoria) que avui en dia sembla impossible que arribés a succeir.

El balanç d’un mandat i mig dels demòcrates no és dolent, però està molt per sota del que s’esperava. La gran sort per als taronges és que, i potser em torno a equivocar, no hi ha cap alternativa que desperti un mínim d’il·lusió entre la ciutadania. Els demòcrates són favorits per gua­nyar els propers comicis, i potser erro de nou, i la prova més evident que aquesta és la sensació general són idees com l’exposada de Rosa Gili d’un Tots contra DA ni que sigui contra natura com a única via per tenir opcions. Els liberals, a més, s’entesten a posar la catifa vermella amb les guerres internes de poder. El millor candidat, sorry si vaig errat, és David Baró, però difícilment Jordi Gallardo i el seu seguici acceptaran que després d’haver mantingut un partit en hibernació assistida per després ressuscitar-lo vingui aquí ara el primer cònsol que passi i se’l quedi per l’article 23. I té raó, però la política no entén de justícia.

En l’únic que segur que no m’equivoco és el desencant envers sis anys de majoria absoluta on tenia dipositades moltes esperances. L’obertura econòmica no ha aportat el que s’esperava, o el que jo esperava, i a hores d’ara no deixa de ser la xocolata del lloro. I fem el ridícul constantment posant només traves i inconvenients als projectes que volen venir perquè ni dins del mateix Govern estan en la mateixa sintonia respecte al model que es vol.

L’única reforma que suposadament ha estat transcendent, la de pensions dels funcionaris, està infinitament per sota del que hauria estat just per a la població i les arques públiques. Si un funcionari es jubilava amb el doble de pensió que un privat cotitzant el mateix, ara serà gairebé el doble. Per a mi, simple maquillatge. Els dos grans icebergs que tenim al davant, despesa sanitària i cost de les pensions, no només cada cop estan més a prop, sinó que han crescut molt els últims anys. No tinc cap esperança que es faci res fins que la via d’aigua faci que tothom comenci a cridar. Però, és clar, encara hi ha gent de l’oposició que diu que no hi ha cap problema en les pensions.