De Meritxell a Núria

Aquestes nits de lluna, Meritxell i Núria dormen en la placidesa dels seus bressols de muntanya. Fa molts segles de la seva presència com a santuaris, com a far de pelegrins, oberts en acollida amical. Hi arriben els pelegrins amb el seu bagatge de fe i de pregàries, d’esbarjo espiritual, d’acostament a la natura. Ho fan sempre amb els sentits desperts i amb el recolliment necessari per copsar aquelles bones sensacions de pau i de fondària històrica. I quan s’escau el dia de la seva festa, el 8 de setembre, la visita als dos santuaris encara agafa més vivor i entrellaça de forma col·lectiva les devocions a les dues mares de Déu. S’hi nota la joia en la germanor, el caliu de l’aplec. Ja de lluny se senten els cants i el repicar de les campanes i entrelluques les fesomies d’amics o coneguts que hi ha arribat fa estona i se saluden i conversen.

Ahir era Meritxell i Núria, i totes les mares de Déu trobades que hi ha escampades arreu de les valls pirinenques, recollides en els seus santuaris. Talles romàniques originals o bé, majorment, talles més modernes, rèpliques de les primigènies com a mesura de seguretat davant la possibilitat de robatoris o destruccions. L’any passat, en la Diada de Meritxell, precisament una talla nova, rèplica exacta obrada amb tècniques innovadores, va ser posada al cambril. Mirar-la, apreciar-ne els detalls, per als qui no vam poder veure la talla romànica de la mare de Déu de Meritxell, desapareguda en l’incendi que va cremar el santuari l’any 1972, produeix una sensació molt íntima de fondària històrica, com més amunt hem escrit. Certament, fa molts anys, i darrere dels anys segles, que el santuari de Meritxell forma part del paisatge andorrà. A peu de camí ral, ha vist passar generacions i generacions, en solitari o en corrua, a peu o amb muntura, amb neu o sota la pluja, al mig de la solejada del dia o en la serena de la nit. Tanta gent, tantes vides, tantes mirades, tantes pregàries que han omplert, que omplen el silenci de Meritxell, el ressò silent de les èpoques passades. Tots els santuaris el tenen aquest silenci. És un silenci ple, de recolliment, propici per a la reflexió i el pensament. Un silenci d’acollida, benèvol, lluny de sorolls i destorbs. Un silenci on la pregària o la comunió espiritual pot ser feta i viscuda serenament.

Els santuaris són un tresor veritable enmig de tantes lluentors cridaneres però insulses que ens envolten. Emplaçats en indrets de bonança i vistes al cel, sadollen les nostres necessitats a l’hora de cercar el recer on fer l’aturada que ens és bàlsam. Allí ens refem, encara que només sigui una estona curta, com quan anem a Meritxell i deixem fora l’Andorra que bull a voltes frenèticament, per endinsar-nos en el bressol de pau. Igualment ens passa quan enfilem el camí de Núria i arribem al pla del santuari. Ens tiba un sentiment, com si portéssim dins nostre un instint innat, i ja des del cremallera o bé en ser vora l’ermita de Sant Gil –quin goig la processó dels pastors divendres de la setmana passada– si pugem a peu des de Queralbs, la mirada se’ns en va cap a la porta del santuari. I si arribem a Núria des de Cerdanya, pel coll de Finestrelles, els teulats de Núria els anem a buscar amb la mirada mentre descendim entre herbei pel camí fressat. I quan passem sota Meritxell, les arcades del nou santuari ens fan mirar amunt, sabedors que allà hi ha alguna cosa més que construccions.

Mossèn Ramon de Canillo fa anys que parla amb la seva confident, la Mare de Déu de Meritxell, d’enllaçar els santuaris de Meritxell, Núria i Sabart en una ruta de pelegrinatge. Hi pensem, ja ens hi trobem caminant d’Andorra cap a Cerdanya i colar cap a Núria i després seguint l’estel del nord anar a Sabart i retornar a Andorra. De Meritxell a Núria hauríem de mirar que ben aviat fos una realitat l’enllaç. Convidats hi sou.