El ramat i el llenguatge

“El mundo está hoy mejor”. Són afirmacions de Mario Vargas Llosa, que fa uns mesos pronuncià en un seminari de la Fundació internacional per a la llibertat que ell mateix presideix. I ho va reafirmar a continuació: “Hay menos cosas malas que en el pasado, y sobretodo en el mundo de la lengua española... Lo peor es el desencanto y el desaliento de aquellos que una vez creyeron en la democracia”.

He de dir, per no desorientar el personal, que des de ben jove vaig ser un convuls lector del que posteriorment es definí com a “boom sud-americà”, nascut bàsicament a Barcelona. I apassionat d’autors de la categoria de Juan Rulfo –per a mi, possiblement el més gran–, Julio Cortazar, García Márquez, José Donoso, Vargas Llosa, Alejo Carpentier, Borges, i molts altres. El que sempre m’agradà menys –excepte per a mi l’excepcional La ciudad y los perros– fou don Mario Vargas Llosa, i no ho dic pas ara, per les seves posicions absolutament dretanes en política, ni pels afers esperpèntics de faldilles de les revistes de paper cuixé. Ho deia fa anys i em sembla que per escrit, i ho reafirmo ara, precisament per la seva manca de llibertat davant del poder que tot creador ha de mantenir i que crec que el peruà no té. No és que escrigui malament, però no és el millor. I que hagi obtingut el Nobel no és cap raó apodíctica. Ja sabem com s’obtenen els Nobel, els Oscar i altres premis menors... L’excepció confirma la regla.

Però aquí no em refereixo a don Mario com a escriptor o pretès intel·lectual i pensador, sinó com a consagrat guru analista.

Les seves afirmacions em deixen astorat, bocabadat, cabrejat, entristit, a punt de perdre la poca esma que servo per poder existir lliurement i que consisteix a intentar pensar lliurement i sense excessives pressions. Per les mateixes dates en les quals apareixien publicats els predicots de don Mario, en la secció intitulada Diplomàcia de La Vanguardia, i signada per Xavier Mas de Xaxàs es deia el següent: “(...) Els tirans gaudeixen de bona salut. Estan en alça, igual que els governs despòtics i neofeixistes, els líders que han descobert les mels de l’autoritarisme. Donald Trump els obre les portes de la Casa Blanca. A Al-Sissi li diu que està fent una gran feina a Egipte, malgrat que ha matat milers de persones i n’ha empresonat desenes de milers. Una cosa semblant li diu a Duterte, que executa els drogoaddictes filipins en ple carrer, sense que si més no arribin a ser detinguts. Complimenta Xi Jinping a Mar-a-Lago i diu que és un gran home malgrat que la repressió interna s’ha disparat a la Xina. Felicita Erdogan pel seu triomf en un referèndum que deteriora la democràcia a Turquia. Confessa que és un gran honor estrènyer la mà de Putin, mentre que als jerarques àrabs, els mateixos que torturen poetes i bloguers mentre financen l’Estat Islàmic, els diu que no vol donar-los lliçons, que és millor parlar de negocis, del comerç d’armes i hidrocarburs.”

“Hi ha molts presos de consciència a presons de mig món, gent desconeguda, farta de tiranies, amb la vida suspesa, dissidents per a qui Liu, en l’última nota que va aconseguir treure de presó, va demanar un tracte favorable, un reconeixement internacional com el que ell havia tingut. Són persones que defensen el bé amb la radicalitat del més innocent dels poemes.” (La traducció és meva).

Ben entès tothom és lliure d’opinar, però jo, davant de la violència sigui del tipus que sigui, no tinc cap tipus de respecte. Si el “mundo está hoy mejor” segurament es deu referir que és el president de la Fundació internacional per a la llibertat i organitza simpòsiums per autoconvèncer-se que és així.

I el ramat, nosaltres, llegim el seu llenguatge rodó, absolut, inqüestionable, sorgit de la gargamella d’un consagrat Nobel. Però ho hem de llegir, perquè almenys així, podem dir que no, que en tot cas el món, avui el món, és diferent. Millor, de cap manera, almenys per a la major part dels qui l’habitem. Pitjor, potser tampoc, per als qui habitem l’Occident civilitzat i democràtic (!?).

I si no, escoltin què diu el director del personal del departament d’Estat dels EUA: “defensar els principis de democràcia i llibertat, Estat de dret, eleccions lliures, igualtat i llibertat d’expressió, crea obstacles en la promoció d’interessos dels EUA”, al món es refereix.

A la fi, don Mario torna a formar part de la flor i nata que lluita per la llibertat, de la qual mai, certament, no havia marxat, amb Nobel o sense.

I com deia Haruki Murakami: “no es pot deixar que les paraules caminin soles. Les paraules tenen una força indubtable, però ha de ser la correcta. Ha d’estar de banda de la justícia.”

Però és clar, què i qui és la justícia?