La visió del passat

Tinc una relació estranya amb el passat. Així, per exemple, quan parlo en aquesta tribuna de l’Andorra d’abans, de l’Andorra de la meva infància, les imatges acudeixen amb absoluta claredat. No són moltes, però de les que en conservo memòria, la seva visió és quasi com la d’una pel·lícula amb bona qualitat.

La memòria –ho he dit altres vegades, perquè em sembla un gran encert– tal com vaig llegir fa uns anys, i en boca d’un científic de qui no en recordo el nom, no és reproductiva, sinó reconstructora. Cadascú recrea la pròpia seqüència del que va passar, sempre de forma individual; per aquest motiu moltes vegades no coincideix un record compartit entre dues persones que han viscut el mateix.

Però el que sí és cert, és que sempre, en la meva visió del passat, Andorra apareix com el paradís de la infància, el lloc on era molt agradable viure i que als ulls d’un infant tenia tots els atractius del món.

També els tenia Barcelona, la ciutat que m’enlluernava, mai més ben dit, sobretot amb la Diagonal tota il·luminada, quan tot just arribàvem.

En canvi, quan el passat me’l donen mastegat, passat per un altre objectiu, una altra visió, ja no m’agrada tant; més aviat al contrari, fujo d’ell perquè no vull que ningú em distorsioni la meva pròpia imatge.

Sèries televisives com per exemple Cuéntame i altres que recreen l’Espanya de la meva ja no infància, sinó adolescència i joventut, se m’indigesten de manera absoluta, fins al punt que soc incapaç de veure’n un sol capítol. I el mateix em passa amb programes televisius que ofereixen les perles del passat: els primers programes de televisió, o sense anar tan lluny, les primeres aparicions de la Trinca o de Miguel Bosé, per posar dos exemples ben diferents.

En aquests casos, els de la reproducció televisiva, les coses són tal com eren… però també em passa el mateix: no m’hi sento massa còmode. És passat. I si parlem del passat prefereixo mil vegades el meu propi record. Curiosament, una obra d’art, una bona pel·lícula, no em produeix aquesta sensació. L’art sempre ofereix quelcom nou, no envelleix.

L’última reflexió és que cadascú veu realment les coses de manera diferent, a la seva manera. Les muntanyes són les mateixes però la visió no coincideix. El passat i el present depenen del color del vidre intern amb què els mirem. Som rars els humans, i potser per això ens costa tant posar-nos d’acord.