Trista, insòlita imatge

La Diada de Meritxell, com tants altres dies, vaig començar el matí sortint a la terrasseta del pis per mirar el paisatge –pri­vi­legiat– i els camps ja estaven buits de tabac, llaurat per afavorir el creixement de l’herba que alimentarà les vaques, ara a la muntanya, quan torni el fred. Com cada any, direu. Doncs sí, i no.

Les plantes les van segar aquesta vegada ja fa setmanes, molt abans que en altres temporades i amb la mateixa màquina que seguen el farratge, crescut lliure. Sense arribar a escapçar-les. No calia. Les pedregades l’havien malmès, totes en aquest cas, segons el pèrit de l’assegurança. Han estat uns centenars, o algun miler, de les més de dues-centes-mil del tot destruïdes entre les diverses parròquies.

L’estadística que portava el Diari deia que s’ha perdut més de la meitat de la collita, el cinquanta-set per cent. Un mal any, sens dubte. La tafaneria professional, que els periodistes trobem sana i imprescindible, em va empènyer a consultar qui pot conèixer l’abast de la pèrdua, el president actual de l’Associació de Pagesos, Xavier Coma.

“Amb la compensació de l’assegurança, la pèrdua serà d’entre el 25 i el 30 per cent” (del que s’hauria obtingut en cas de recollir-ho tot i de qualitat acceptable). A canvi, continuava explicant el portaveu de la pagesia, s’estalviarà molta feina, perquè encara quedava collir, penjar, assecar, despenjar i desfullar, abans de portar-lo a la tria, qualificació i venda al fabricant cor­responent.

Encara afegia que pot ser pitjor quan el sinistre no és declarat total, perquè és penós treballar les fulles quan estan fetes malbé, són parracs, que fins i tot la meitat cauen, podrides, un cop que ja s’han penjat, perquè es podreixen, i la manipulació és desastrosa.

Rebut el curset abreujat sobre l’únic conreu que continua garantint la supervivència del primer sector, sempre difícil en ter­ritori de muntanya, la raó convida a concloure que la pèrdua objectiva, econòmica, no ha estat tanta. Que podria haver estat molt pitjor.

Això i recordar que la gran majoria de la producció tabaquera als camps està condemnada finalment a la destrucció, o a la venda a preu de ganga a països llunyans com ara Sumatra, on es farà servir perquè retorni als mercats, també aquí, en forma dels purets més barats, o menys cars, segons es miri –en diner, que en salut és una altra història.

La producció del tabac, com tot el que es relaciona amb aquest producte, aixeca opinions desfavorables en diverses mentalitats andorranes, i no només d’ecologistes, naturistes i afeccionats a la medicina, natural i acadèmica.

D’altra banda, continua sent garantia de la conservació del paisatge verd als indrets relativament baixos i plans del país i, en part, evita el fenomen viscut fins fa poc de la venda dels ter­renys per construir-hi nous edificis. En part, perquè la crisi ha fet fins ara menys rendible aquesta transformació de camps en urbanitzacions, tan sobreabundants fins no fa tant.

Aquesta realitat, amb la paradoxa afegida de la dificultat per a molts d’accedir al dret constitucional a un habitatge digne, sobretot en règim de lloguer, seria objecte d’una altra reflexió, qualsevol altre dia.

Més enllà de les consideracions econòmiques, sociològiques, ecològiques i tota la resta d’angles de visió, sentimentalment la ruïna caiguda del cel sobre els camps a la vista de casa estant ha deixat aquest any una imatge trista i insòlita en el record conservat, a l’observador.

Una sensació semblant a la de cadascun dels tan nombrosos tancaments de botigues i establiments d’hostaleria, i els llargs períodes de buidor fins a una nova reobertura, que afecten especialment algunes parròquies, com és aquest centre geogràfic del país que és Encamp i diuen que també a Sant Julià, però que no deixa estalvi ni tan sols l’epicentre del carrer de les botigues, que és l’avinguda Meritxell i el seu entorn.

Cal esperar que aviat es percebi com a realitat per a tots que la crisi s’ha acabat de debò, sense recaure en els excessos del passat recent, ni amb nous esclats de bombolles d’especulacions diverses, inclosa la immobiliària, en un equilibri entre ofertes i demandes tan difícil com desitjable.