La mala 'educació' o 'deFormació' mata

Encara les ferides dels atemptats del dia 17 a la Rambla estan obertes. Horror, dolor, incomprensió. Fets inexplicables des d’uns valors i una formació, anomenem-ne, normal. No hi ha motius, no hi ha justificacions per llevar la vida a ningú, o han de ser d’una importància fora de la nostra comprensió, perquè com deia una cançó de José M. Cano, qui mor ja no viu més.

Ara ja estem en ple ball de retrets entre polítics, cossos de policia, antiislamistes, antieuropeistes... quelcom que no per lleig deixa de ser previsible. Alguns demanen mà de ferro contra els musulmans (contra tot un col·lectiu, per irracional que sigui), d’altres culpen la societat Occidental d’haver provocat, maltractat i sotmès altres cultures, cosa que hauria provocat un efecte rebot.

Em vull centrar en aquest darrer tema. Afrontem des de ja fa uns anys, i sense fre, un nou entorn sense distància que fa que la multiculturalitat esdevingui una realitat. Tanmateix, no és la primera vegada que això passa al món. A la Península Ibèrica van conviure tres grans religions ja a l’edat mitjana, i ni de bon tros tota la convivència va ser exemplar.

Ara tot és més curt, la distància física, el temps, i la multiculturalitat s’ha multiplicat exponencialment, especialment al món occidental. De multiculturalitat n’hi ha de molts graus: en funció de la distribució de les diferents cultures a dins de la població, i també en funció de les distàncies que existeixen entre les diferents cultures. Andorra, que en ser país petit de frontera és un exemple històric de multiculturalitat, no ho és de multiculturalitat en grau elevat, ja que malgrat que existeix una dispersió en la distribució dels grups culturals: andorrans, espanyols, francesos, portuguesos, etc., les diferències culturals entre els grups majoritaris no són grans. Tot són cultures occidentals, amb el cristianisme, malgrat l’agnosticisme regnant actual com a base de les seves societats.

Als Estats Units la multiculturalitat es veu en grau molt superior. Personalment, és el país on més n’he vist. I el fenomen s’està tornant molt important a Europa les darreres dècades.

Desconec absolutament què passa als països àrabs. Diuen que és difícil no ser musulmà allà. Ho desconec.

A Europa suposo que d’alguna manera exigim una integració, almenys a les nostres lleis, però també a altres àmbits controvertits, com ara la manera de vestir (burques et al.). Però a nivell religiós, penso que es dona llibertat.

La integració es fa de diverses maneres. A les escoles, als centres cívics, d’atenció, etc. Aquests dies han alçat la veu educadores socials que coneixien els terroristes, plenes de perplexitat i dolor. Dolor, en el seu cas, amb moltes arestes diferents.

Però la tasca d’aquestes educadores socials s’ha vist insuficient, o en tot cas, de menor atractiu que la mala educació que, tintada de religió, els va donar l’imam. I aquí veiem la força que pot arribar a tenir un líder, un professor, un mestre... algú, que mal enfocat, pot arribar a manipular la vida sencera d’una persona, perquè al seu torn manipula la vida de molta altra gent.

La paraula formació sempre m’ha agradat: formar la persona, donar-li forma, cos, constituir-la, bastir-la de fonaments culturals i habilitats que la facin una persona bona, útil, feliç. Però igual que un professor o una esco- la poden formar, estem veient exemples de deformacions. Es pot arribar a fer malbé una persona, fer-la malbé per si mateixa, per la seva família, per la seva societat, pel seu món.

Contestar per què algunes persones són carn de deformació és agosarat. Les causes són múltiples, i tampoc en soc cap expert.

Sí que he vist, però, al llarg de la meva carrera professional, alguns indicadors que podrien provocar, a l’extrem, que algú es deixi deformar.

A la Universitat vaig fer molt d’esforç a crear programes internacionals, programes on els alumnes treballen en grups on no hi ha ningú més del seu país, i on els professors tenen també 3 o 4 nacionalitats diferents.

Això ha estat molt atractiu, sobretot per a estudiants i professors de països en vies de desenvolupament. Però què sol succeir quan ajuntem en un grup persones de països amb diferents status? Tots tenim una visió del món, l’imaginari dirien molts ara. I gairebé inconscientment ens classifiquem respecte els altres. Jo soc superior, jo soc inferior o jo soc igual. Prejudicis que provenen de l’estadística. Si la majoria de la gent del meu país està millor preparada que la d’un altre, quan conec una persona de l’altre, la primera cosa que pensaré és que és inferior a mi.

Això va comportar problemes als professors i alumnes dels països que es conceben com a superiors, que pensaven que els penalitzava compartir estudis amb companys inferiors. I és molt possible que fessin sentir malament els dels països concebuts com a inferiors quan percebien les sensacions dels altres. Vaig fer l’esforç per eliminar aquestes concepcions en fer creure que tothom s’enriquiria de treballar amb l’altre, encara que hi hagués diferents nivells (i no sempre el més baix era el d’un país concebut com a inferior). A la vida haurem de treballar amb moltes persones di- ferents, de diferents nivells culturals, intel·lectuals, o simplement diferents cultures i costums, i conèixer-les és fonamental per a l’èxit personal i de la societat.

Però és tan difícil pensar que amb aquests prejudicis, a l’extrem, algú se senti absolutament fora del sistema, és a dir, que el sistema no l’acull? Aquesta persona pot arribar a refusar en grau tan alt el sistema que el faci el candidat perfecte per ser deformat.

El mes passat vaig tornar de Colòmbia. Vaig anar-hi a fer un curs a la Universidad de La Salle sobre la pau, emmarcat en el procés de pau que s’està duent a terme al país. Vaig poder copsar com l’aparició de guerrilles de qualsevol ideologia: ELN, FARC, paramilitars, etc., eren respostes dels que se sentien originalment fora del sistema (un sistema, val a dir, indefensable). Amb aquestes llavors, és després la capacitat de lideratge, de seducció, la capacitat de formar o deformar de cada part les que faran que la gent se situï a una banda o una altra.

Acabaré amb una utopia. El sistema, que ha de ser just, net i incorruptible –he avisat de la utopia– ha de vetllar per formar, cuidar, valorar tots els formadors, tant els d’ensenyaments oficials com els d’extraoficials, tant els formadors religiosos, com els monitors d’esplai. Els formadors treballem amb els elements bàsics que conformen la societat: les persones. Soc fill de mestres. Sempre he sentit la frase aquella horrorosa de “qui val, val, i qui no, mestre d’escola”.

Si la societat no es consciencia de l’impacte que tenen els diferents formadors en la societat, continuarem tenint societats on tot és possible, fins i tot l’extrem –i espero que es quedi amb extrem– que acabem de viure.

* Lluís Vicent, Acadèmic corresponent per Andorra de la Reial Acadèmia Europea de Doctors