La lloca i els pollets

Es veia a venir, a entrada de tardor, un degoteig de notícies relacionades amb el referèndum previst per al dia 1 d’octubre a Catalunya. Però la intensitat amb què es produeixen des de fa un parell de setmanes ja ens fa parlar d’una torrentada de les que no saps què s’acabaran emportant, què arrossegaran quan l’aigua hagi passat avall. I són notícies que s’encadenen unes a altres, dia a dia, hora a hora, sense tenir temps gairebé de pair-les, de poder-les interpretar. Per una banda, la majoria parlamentària al Parlament de Catalunya tira pel dret fa deu dies –amb l’enrabiada general de l’oposició tant de dretes com d’esquerres– i aprova les bases per poder celebrar el referèndum d’autodeterminació, més la llei que permetria bastir una república catalana si a l’anunciat referèndum guanyés el sí que Catalunya fos un estat independent. Però l’Estat espanyol no està per a invents, per dir-ho de forma resumida, i ha engegat la maquinària per aturar qualsevol moviment, per insignificant que sigui, relacionat amb la preparació del referèndum, tasca que el govern de la Generalitat de Catalunya s’ha proposat de fer –la preparació– d’amagat i sense donar pistes d’on hi ha les urnes de paper ben guardades fins al dia 1 d’octubre. Saben, des de la Generalitat, que qualsevol pista portaria les forces policials –mobilitzades pel poder judicial– a procedir a la immediata confiscació del material: urnes, paperetes de vot, llapis, carpetes, ordinadors... Ho hem escoltat en paraules del fiscal general de l’Estat, amb veu gens tremolosa, ben al contrari, amb modulació transcendent i gravetat de veu. Això va de veres!, que deia el Met d’Olot, i les dues parts enfrontades, no en tenen cap dubte. Si podia semblar que Madrid faria com si res i permetria una consulta al poble català mitjançant un referèndum, la realitat ha fet desaparèixer dubtes, ingenuïtats a la lleugera i jocs d’espases al vent. El mur en el qual reboten les accions de la Generalitat és dur i alt, i d’aquí a l’1 d’octubre no sembla pas, pels fets que se succeeixen, que pugui ser escalat. Més aviat encara s’hi alçaran algunes filades més, ja que les ordres judicials poden bloquejar els batecs del referèndum i deixar-lo en no-res, en un somni sense no realitzat.

Els anhels de bona part del poble català d’anar pel món sense Espanya fa 300 anys que rodolen pels pendents de la història. Pugen i baixen segons les circumstàncies, més adverses o més favorables: guerres, repúbliques, dictadures a la pell de brau, com diria el poeta. L’actual mobilització popular dels que opten per la independència de Catalunya representa el punt més elevat en la reivindicació per assolir un estat català independent. O ara o mai, se sent de viva veu i en el pensament de tanta gent il·lusionada per bastir un país nou. I el dubte, la incògnita, lluny d’aclarir-se, es fa encara més incert. Ni la desobediència, propugnada per l’esquerra antisistema, ni la fermesa del president de la Generalitat i del seu govern, poden parar la maquinària de l’Estat, que es defensa sense miraments.

Davant la situació delicada i imprevisible que viu Catalunya, només el diàleg pot mirar de treure tensions i encalmar les aigües. Catalunya, en aquest combat, és el peix petit, i sempre el peix gros, que seria Espanya, quan té gana, es menja el peix petit. I això Catalunya ho sap i ho ha patit. I curiosament, ahir mateix arribava a mans del cap d’Estat, el rei Felip VI, una carta signada pel president, pel vicepresident de la Generalitat i –per a sorpresa de tots– per l’alcaldessa de Barcelona, emplaçant a dialogar per reconduir la situació cap a un referèndum pactat. Sentiran ploure –com es diu habitualment– a Madrid? I ara que surt a col·lació Barcelona, l’equip de govern municipal actual també fa com si sentís ploure en l’afer del referèndum. Si Madrid és el peix gros a Espanya, a Catalunya el peix gros és Barcelona, dit així també com a Cap i Casal. En altres paraules, Madrid és la lloca –i mana– i Catalunya els pollets –a creure–, o Barcelona la lloca i la resta de Catalunya els pollets. Ens ho diuen els versos populars, sempre tan encertats i sucosos, escrits en català d’aquell temps, sorgits l’any 1626 després de la fallida convocatòria de Corts a Lleida que Barcelona si tingué: “Pera rebra la persona de la Sacra Magestat, de Lleyda la gran ciutat se optava ab Barcelona. Però lo duc de Cardona, vegent que són poca cosa de Lleyda los ramallets, díguels: !Patientia, fillets! !Que Barcelona és la lloca y vosaltres los pullets!”