“Entretenir l'esmorzar”

El gran periodista Josep Maria Cadena, entre altres coses sàvies deia que “cap diari es ven per qui l’escriu. Quan et fan fora d’un diari –afegia– la gent s’oblida de tu i segueix comprant aquell diari. Les capçaleres estan per sobre del periodista com la marca del bon vi. Dius: “M’agrada el Rioja; però quin Rioja?”

El que Cadena deia segurament és cert en un país gran, en un de petit, com Andorra, potser no tant. Però ben entès, aquí, a Andorra, succeeix una multivarietat de situacions. Més enllà dels hotels, bars i restaurants, almenys en els que jo em moc –quan em puc moure–, més enllà del BonDia, diari gratuït, que es troba arreu i amb moltes signatures del país, però amb una lletra que si no disposes de moltes diòptries no pots llegir gaire, comptem amb els altres dos rotatius amb objectius, ben respectables els dos, ben diferents, però que si els saps llegir, potser es complementen: el Diari d’Andorra i El Periòdic d’Andorra. La propaganda institucional en altres mitjans no crec que la llegeixin gaires lectors.

I sembla fàcil fer de periodista; “N’hi hauria prou de posar subjecte, verbs i objecte directe, que s’entengués la frase seria suficient...” I continuava Cadena: “I sembla fàcil, però no ho és. És com defensar-se davant del jutge o curar una malaltia: home, hauries d’estudiar una mica per fer-ho bé.” Cal dir per als que no han seguit el seu cur­rículum que Josep Maria Cadena exercí a l’Agència Efe, al Diario de Barcelona, a l’Avui, a la Hoja del Lunes i a El Periódico de Catalunya, on va ocupar gairebé tots els càrrecs.

L’entrevistador li preguntava: “Ser periodista sempre va ser mal vist...”

Respon lúcid i sense embuts Cadena: “Perquè el periodista afí al règim mentia.” “Menteixes més que la Gaceta”, deien. No és fàcil explicar-se en llibertat. Abans i ara (aquest ara es refereix al 2016) els diaris estan sotmesos. Les pressions existien i existeixen. Recordo Horacio Saenz Guerrero, de La Vanguardia, explicant a la facultat que li van prendre la crítica perquè deia que hi havia pel·lícules dolentes. Era habitual que amenacessin de retirar la cartellera i els anuncis. Però això passava i continua passant amb la Damm, El Corte Ingles... a tots els diaris i totes les televisions...

És difícil ser periodista, i encara més ho és quan escrius als diaris i no ets periodista, com és el meu cas, però, en tot cas, el que no es pot fer, penso, és dir mitges veritats, o mitges mentides, crear confusions, confondre informar amb opinar, llançar interrogants sobre persones públiques o privades, sense cap tipus de contrast, ni de seguretat, a veure què passa, o si hi ha alguna resposta. Pots fer molt mal, molt. Certament cal apostar per la llibertat d’expressió, però també, pel respecte per la persona humana. La presumpció d’innocència no és una prer­rogativa utilitzable o no, és un deure i una obligació. També, és clar, per als periodistes que són atacats sense cap tipus de raó, només per simples conjuntures com, per exemple: “Clar, què et penses, el que volen és vendre”, diuen alguns que no se senten sempre ben tractats pels mitjans.

Vivim moments d’histerisme i bipolaritat, certament. I els mitjans de comunicació també hi contribueixen subratllant més que menys sentiments radicals, pors, inquietuds, sadismes, indignació, suposicions. El gregarisme novament.

A Josep Maria Cadena també li preguntaren: “Vostè va ser fàcil per a les empreses on treballava?”

Amb ironia, avui gairebé desapareguda als mitjans, respongué: “Escrivia editorials i preguntava: a favor o en contra? Llavors signava el diari. No signar informacions és un subterfugi.”

Sàvies paraules d’un periodista d’ofici, de nas i d’ètica.

I com algun cop ha dit Jordi Llovet, el gran crític: “La moda del llenguatge políticament cor­recte ha devastat el periodisme, ha fet que el gran públic se sotmeti en ramat, a l’opinió comuna, que sempre és poc assaonada, gens dialèctica...” Explicar-se bé i en llibertat és tasca àrdua, cada cop més difícil, menys lliure i més emprenyadora. En tot cas, fullejar la premsa és “entretenir l’esmorzar”, com deia Josep Maria Cadena.