Història i record

“Si un parell de dotzenes de mestres pintors ens complaguessin i plasmessin sobre tela un mateix paisatge amb el seu horitzó, la seva masia, el seu riu, la seva arbreda i el seu camp de blat, difícilment en finalitzar l’obra esguardaríem dues pintures iguals. Si en un tres i no res, per indesxifrables preferències, es pot alterar la realitat d’un precís moment, qui ens prohibeix de maniobrar al nostre antull l’exposició de viva veu d’un mateix fet?

És palès, prefereixo amoïnar-me per entendre les explicacions subjectives i impredictibles de l’artista que no causen danys, ni potser desenganys, i no fer cas del que diuen o m’han dit, encara que em jurin i perjurin la seva veracitat. Ara bé, això no és així del tot, perquè la nostra introversió, tant d’home com de dona, ens predisposa per admetre o rebutjar el que volem.”

Hi havia una vegada un planeta anomenat Terra que girava al voltant de l’astre rei, el Sol. La Terra, també coneguda com el planeta blau, tenia un satèl·lit natural, la Lluna. El planeta, abans d’extingir-s’hi completament la vida que hi havia, estava atapeït de gent que jugava tot­hora a fer política per aconseguir les regnes del poder. Amb carrera universitària o sense, amb coneixements empresarials o sense, amb honestedat i honradesa o sense, amb seny o sense, però, això sí, tostemps parlant de democràcia amb una diversitat de visions que cada partit s’esclavitzava de llur particular ideologia, radicalitzant-s’hi cada element del grup, malgrat que la veritat fos una altra i que les llibertats no fossin similars per a tothom. Ni els drets, ni tampoc els deures.

El planeta anava envellint per les conseqüències de la irreversible transformació del seu propi sistema, ajudat per un cop de mà dels caps de carabassa de la raça humana que, com sempre, enterraven les pràctiques positivament experimentades per fer ús de teories procedents d’il·luminades inexperiències. D’aquesta manera es continuava amb esfereïdores guerres, assajos nuclears, contaminació arreu. Eixint nous microbis, virus, malalties desconegudes avançades als remeis de les comercialitzacions mèdiques. Tanmateix, però, un dels últims daltabaixos produïts més a l’estil de tanta intel·ligència incapacitada fou, segons ha transcendit, quan a algun gris estrateg, o varis manaires, se’ls va passar pel cap prescindir de tanques i portes i permetre la convivència de xais i llops, campant en plena llibertat en una jungla on ja era esgalabrós i complicat subsistir.

Prossegueix el relat explicant-nos que després d’haver comès els llops més d’una barbaritat, sempre lluny dels seus caus, en un dir Jesús la societat civil i política organitzaven descafeïnades manifestacions, com a demostració d’una unitat que no existia i amb una valentia de galindaires, ja que els que emparaven els llops no deixarien de fer-ho, per la immunitat de llur grandesa. Al planyívol acte, s’hi posava fi amb un minut o més de silenci, en suport i en memòria dels morts i dels afectats, arribant amb el temps gairebé a l’oblit de l’atrocitat.

El desig i la passió poden ser una empiuladura a la violència. S’entén quan ambdues estan eufòriques per un zel extrem, i d’això, els egocentristes pobladors del planeta en tenien una experiència d’anys i panys, ja que per una causa o una altra, sembla que els era més fructuós crear una problemàtica que resoldre un conflicte.

Cada època té història que esdevé record. Cada persona també, però finalment tot mor i sovint no queda res. Aquella civilització que mai va poder aconseguir l’òptima evolució física i mental que perseguia, probablement d’ella, només en quedi això, història i record. Res més.