La tribuna
Enric Palmitjavila, amic
Era i és un gran humanista interessat a saber més. Era, és, un home que sabia i sap que som les coses que hem llegit d’aquells que han escrit abans que nosaltres
Avui, potser perquè tot plegat és una suma de desgavells de mots i un guirigall de continguts, es parla molt de fraternitat, de companyonia, de camarades, i poc d’amistat, un lligam que només es pot mantenir si hi ha –ben entès– afecte enorme, però sobretot un gran respecte i profunda llibertat. Sense a prioris ni a posterioris.
L’Enric era i és, per a mi, un amic, que de moment m’ha marxat, però només físicament. Escrivia d’ell, no fa pas massa temps això: “jo sempre l’he vist inquiet, com en perfecte viatge. Només l’he vist enderiat regirant llibres i papers vells, i entusiasmat comentant genealogies, històries reals d’una gran varietat de registres: humorístics, tràgics, poètics o realistes”.
L’Enric era i és un gran humanista. I un humanista interessat a saber més, a aprofundir encara més. No era, ni és, un col·leccionista de pitavoles –amb tot el respecte per als científics dedicats als lepidòpters–. Era, és, un home que sabia i sap que som les coses que hem llegit d’aquells que han escrit abans que nosaltres. Per això, aquesta gairebé adoració per papers i més papers, incunables inclosos.
Ens vam conèixer, és a dir aprendre mútuament l’un de l’altre, realment, fa com uns 10 anys. Viatjàrem a Roma junts, amb la seva esposa, la Pepita, i altres amics, el Manolo Aguilar, la família Claverol, el Doctor Alonso i la Dolors... Conversàvem molt sovint, a les 8.00 del matí, prenent cafè, també presents el Joan Gabriel, el Doctor Alonso, a vegades el Daniel Armengol i el Manolo. I quan encara jo gaudia d’una mobilitat més ferma que l’actual havíem compartit matins de diumenge al mercat de Sant Antoni de Barcelona, o alguna vegada en els vells Encants de la plaça de les Glòries, també amb el Manolo Aguilar i el Joan Gil, remenant llibres vells, venuts, o abandonats, i parlant llargament de la humanitat, de l’andorrana, en primer lloc, i de la d’altres contrades. S’anà bastint primer un fil d’empalomar d’estimació, i després, a poc a poc, una xarxa forta i ben teixida d’amistat.
L’Enric era i és moltes altres coses dins de la seva polifacètica personalitat personal i professional, ja ho sé, i així n’han deixat constància en papers altres conciutadans, però per a mi era i és l’humanista savi, no pas arrecerat darrere llibres, obres d’art, incunables i Quixots i moltes altres disciplines, sinó obert al gran espectacle del món, el d’abans i el d’avui.
Vaig plorar quan el seu fill Jaume m’assabentà del seu viatge d’ara, i ell, el Jaume, també.
Un amic per a mi que viatja cap a la transcendència, i que em deixa, momentàniament, és un repte que és difícil d’assumir, però ensems vull afirmar que m’ha lliurat un cabal immens d’afecte, de respecte, d’andorranitat i també un edifici amb moltes finestres obertes al món. Al fons de la memòria et veig amb els ulls embadalits i les mans gairebé tremoloses, acaronant els lloms dels llibres de la biblioteca del monestir benedictí de Subiaco (Itàlia), juntament amb la Pepita i altres companys. O amb una vintena d’amics seguint les explicacions d’un guia d’excepció, el Joan Rigol, relatives a l’edificació de la Sagrada Família de Barcelona. La nau buida. Només nosaltres. I el geni de Gaudí. Gràcies de veritat, Enric, amic.