Creat:

Actualitzat:

El balanç actual de l’obertura al capital estranger està molt per sota de les expectatives. Això no vol dir que no tingui afectació positiva en l’economia nacional o que sigui intranscendent. Aporta un mínim percentatge al PIB, amb nous llocs de treball i algunes petites empreses. El balanç no és un desastre, però és evident –i ho és– que les esperances no s’han acomplert ni de bon tros. L’anàlisi amb perspectiva de l’obertura ens indica que potser l’optimisme era excessiu. L’interès de negocis de prestigi per implantar-se a Andorra s’ha demostrat que es circumscriu a sectors molt concrets.

La introducció del marc fiscal, l’obertura i la transparència s’han mostrat condicions necessàries però no suficients a l’hora de ser un pol d’atracció d’inversió estrangera. Per als negocis que volen exportar productes i serveis a la Unió Europea és gairebé imprescindible poder competir en igualtat de condicions respecte als dels països comunitaris. L’acord d’associació és una eina imprescindible per ser atractius a l’hora que s’instal·lin societats amb la clientela a la UE. L’acord serà un gran pas, però no definitiu, per ser molt més atractius. Ens creiem que l’avantatge fiscal és la nostra carta guanyadora invencible. És bona, però no definitiva. En altres estats tenen molts altres incentius (tributaris també) com ara terrenys gratuïts, exempcions en imposicions, subvenció a empleats... que són iguals o superiors a una fiscalitat reduïda.

Andorra té, a més, una sèrie de mancances importants per als potencials inversors, especialment en comunicacions. Sense aeroport ni heliport és proper a una quimera atreure negocis d’origen llunyà. Tampoc som l’alegría de la huerta en comparació a les grans urbs europees que ofereixen una amplitud de serveis i activitats. Aquest punt, però, és una arma de doble fil perquè som una alternativa perfecta per als que busquen el contrari.

El sector més prometedor per atreure inversió forana era el turisme sanitari. És obvi que l’escenari natural, l’oferta hotelera, els serveis en salut i benestar i l’anonimat en què viu la gent benestant a Andorra és ideal per a aquest sector. La manca, o escassedat, de cobertura mèdica nacional en algunes especialitats també hi ajuda. Els operadors exteriors poden oferir al mateix temps els serveis per al turisme sanitari i per a les necessitats de la població nacional. El sector portaria clients d’alt standing que passarien períodes de vacances mentre es desenvolupa la cura o el tractament. Els Alps en general i els suïssos en particular en són els mestres. És ideal per a zones de muntanya i va lligat a la qualitat de vida, la conservació del medi i els hàbits saludables.

A dia d’avui els principals projectes d’inversió forana en sanitat estan enfangats en un embull de burocràcia i estultícia administrativa digna de repúbliques bananeres. Ens hem convertit en un ens on les fílies i les fòbies del dirigent o del funcionari de torn marquen cap on va el vaixell. Brugada, Baselga, Institut Marquès... per uns o altres motius fa anys que donem una imatge trista i desencoratjadora.

I només hi ha un culpable: el Govern d’Andorra. Hem gastat molts diners i molt temps en els plans per atreure aquestes iniciatives. Un cop han cregut en Andorra, han invertit per desenvolupar el projecte i han donat l’OK els hem recompensat amb infinitat de traves i problemes. No cal entrar en la casuística de cadascun dels projectes que el Govern ha atret per després, incomprensiblement, boicotejar. Tots s’han embrutat tant que es perden en mil minibatalles fruit de les misèries humanes. És evident que no es tracta de fer una barra lliure perquè s’instal·li qui vulgui a fer el que li doni la gana, però tots sabem que hi ha mecanismes per anar conjugant l’arribada d’aquests projectes amb l’interès general.

Aquest escrit només pretén constatar que el Govern s’ha estat comportant com l’exèrcit de Pancho Villa i fa una mica de vergonyeta aliena. Cadascú fa la guerra pel seu compte. Els interessos, els models, els objectius i les creences dels diferents components són sovint contradictòries. Fa temps que han perdut el nord amb moviments erràtics constants. L’arribada de Josep Maria Piqué per solucionar el tema sanitari ho ha acabat d’arreglar, perquè el seu model no té res a veure amb l’obertura econòmica. Fins i tot sovint és incompatible. I el ministre del ram, Carles Álvarez, ha donat la sensació –puc estar equivocat– que també ho és d’incompatible: tant amb Piqué com amb l’obertura. Potser als dos els haurien d’haver explicat clarament, abans de nomenar-los, quins són els interessos nacionals. I quin era el model de reactivació que va publicitar el Govern, fent bandera electoral.

Tant per acció com per deixadesa i omissió l’executiu està practicant l’eutanàsia activa a la seva pròpia reforma. Qui vindrà a implantar-se quan és vox populi com estem tractant els operadors de primer nivell que han mostrat la intenció de venir? Quina fama llaurem quan som nosaltres que els hem anat a buscar i ara gairebé els acusem de ser culpables del crim de voler establir-se? S’adonen que en alguns cercles d’inversió forana ja se’ns considera un destí poc de fiar? El més greu és que no només estan hipotecant l’èxit del seu pla estel·lar de reactivació econòmica, sinó que estan creant una mala publicitat que el farà iressucitable en la propera dècada, quan potser el Govern no sigui el dels millors, sinó el dels coherents.

tracking