Pigmalió i l'androide 'Harmony'

Pigmalió, segons la mitologia grega, va ser un rei de Xipre que a més de ser sacerdot també tenia molt bones mans per fer magnífiques escultures. La seva obra escultòrica superava fins i tot la de Dèbal, cèlebre per la construcció del laberint. Pigmalió, segons explica Ovidi a Les Metamorfosis, havia cercat una esposa la bellesa de la qual es correspongués amb el seu ideal de dona perfecta. Va decidir finalment no casar-se i dedicar tot el temps i l’amor que sentia dins seu a la creació de les estàtues femenines més boniques.

I va fer l’estàtua d’una dona jove molt bonica, la dona dels seus somnis, a la qual va anomenar Galatea, que era tan perfecta i bella que se’n va enamorar perdudament. I va somniar que l’estàtua cobrava vida pròpia. Quan es va despertar en comptes de l’estàtua vivent es va trobar Afrodita, que li va dir: “Mereixes la felicitat, una felicitat que tu mateix has plasmat. Aquí tens la reina que has buscat. Estima-la i defensa-la del mal.” I Galatea es va transformar en una dona de carn i ossos. Pigmalió s’hi va casar i van tenir una filla que es diria Pafos.

Amb aquesta bonica història s’ha creat el mite o efecte Pigmalió, segons el qual, per exemple, un professor d’escola o un entrenador tracten de forma diferent –preferent– els alumnes que pensen que tenen més capacitats que els altres, fent que les desenvolupin finalment i reforçant les diferències. D’aquest mite també prové el terme pigmalionisme, l’atracció per les estàtues i la fascinació que senten alguns artistes per les seves muses i les seves obres. O també el complex de Pigmalió, que consisteix a voler millorar de manera obsessiva determinades aptituds d’una persona.

I l’efecte Pigmalió apareix novament davant d’un fet nou que irromp en la vida present però sobretot de cara al futur immediat. Em refereixo a l’obra de Matt McMullen, un emprenedor de Califòrnia (EUA) que dirigeix un reduït grup d’experts en intel·ligència artificial, que estan treballant per dotar l’Harmony, un androide amb forma de dona bonica, atractiva, dotada de recursos i amb certa capacitat d’adaptar-se a les exigències del seu amo. Una nova versió de l’estàtua perfecta de Pigmalió però ara en versió moderna, ja que l’estàtua es comporta quasi com un ésser humà, però submisa al desig del seu amo. No cal dir que les feministes nord-americanes han posat el crit al cel. Previsible.

McMullen, director executiu d’Abyss Creations, té un taller molt peculiar a San Marcos, a la costa oest dels Estats Units, on un grup d’enginyers en intel·ligència artificial està aplicant a Harmony unes capacitats que la fan quasi humana. Pigmalió va aconseguir esculpir el cos d’una dona perfecta però no pas amb moviments, tacte, veu, conversa i amb accions quasi com una persona real. Harmony ve a ser com la nina inflable perfeccionada. Els psicòlegs i psiquiatres tenen feina per valorar la importància que en el terreny de les relacions home-dona pot tenir aquest androide quasi perfecte. El client podrà triar entre sis tipus de personalitat: permissiva, tímida, innocent, insegura, xer­raire o bé gelosa. Aquesta joguina per a adults sortirà a la venda a final d’any (abans de Reis?) i hi haurà dues versions: la primera és una Harmony amb visió per computadora que permet reconèixer cares. El cost de la primera serà d’uns 10.000 dòlars. I la segona, més econòmica, sense aquesta darrera capacitat, vindrà a costar uns 5.000 dòlars.

Les feministes nord-americanes ja s’han posicionat en contra d’aquesta nova joguina en defensa de les relacions reals entre els dos sexes. La polèmica està oberta. A mi se m’acut veure-li una part positiva. Tots estem veient els nombrosos casos d’abusos sexuals que s’han perpetrat on molts infants, nens i nenes, han estat víctimes d’adults en el si familiar, en escoles, centres esportius, etcètera. Aquests malalts de sexe crec que si tinguessin una Harmony a casa seva disposada a satisfer les seves apetències sexuals evitarien –o com a mínim mitigarien– els abusos a menors que se succeeixen arreu.

Els moralistes, els psicòlegs, els sociòlegs, tenen feina per analitzar aquest fenomen que ja és realitat, de la perfecció d’un androide que es comporta segons els gustos del seu amo. És legítim preguntar-se si Harmony pot crear un nou comportament entre els seus usuaris? Veurem homes (o dones) anant pel carrer amb una parella androide? La fantasia no té fronteres.

Insisteixo. La part positiva pot ser que persones obsessives, malaltisses, que canalitzen la seva activitat sobre els infants innocents, se sentin complagudes només de pensar que en arribar a casa els espera una persona amb qui parlaran, s’acariciaran i tindran relacions sexuals. Si això rebaixa o elimina les violacions infantils haurem guanyat una batalla. La part negativa serà veure persones que s’aïllen de les relacions humanes. Com altres coses té la seva cara i la seva creu.

Però, serà realment feliç l’amo de l’androide Harmony, com Pigmalió amb la seva estàtua perfecta?