El Pirineu ho té tot

L’afirmació expressada al títol pot semblar marcada per un deix de complaença o fins i tot cert cofoisme. Però no és pas la intenció voler fer despuntar les valls pirinenques per sobre d’altres indrets. Només és una constatació, una visió de conjunt que ens aporta tot un seguit d’elements a l’abast, a disposició nostra, dels humans, des de fa molt segles: aigua (freda i calenta), fusta, arbres fruiters, herba als pasturers, bolets, isards i cabres feres, peixos als rius i llacs, arenals, minerals i roques..., tot allò necessari per establir-se en un indret i sobreviure-hi amb l’horitzó del viure i perviure. És allò que l’arqueòleg Ermengol Gassiot, del Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya de la Universitat Autònoma de Barcelona, en diu “muntanyes humanitzades”. L’Ermengol va iniciar les correries per l’alta muntanya aviat farà vint anys. Va ser a les pastures de Baiasca, a la riba dreta de la Noguera Pallaresa, entre Espot i Llessui. Allí hi va trobar evidències ben clares d’activitats de treballs miners i metal·lúrgics de la reculada prehistòria i d’època romana. A la Cerdanya francesa, ja hi remenaven de ple feia anys la Christine Rendu i el Pere Campmajó, peces clau de l’arqueologia cerdana. En paral·lel a les investigacions de l’equip de l’Ermengol Gassiot, un altre grup de gent fèiem les prospeccions al vessant occidental de la serra de Cadí, amb més clars testimonis encara de la presència romana lligada a la mineria. I el mateix estiu, això era l’any 2004, en acabar les prospeccions al Cadí, pel mateix equip se’n van iniciar altres a la vall del Madriu i a Perafita i Claror, gràcies a la bona disposició i interès mostrat pel recordat Pere Canturri i pel Xavier Llovera, en aquella època director de les àrees de Recerca Històrica i de Museus i Monuments del ministeri de Cultura d’Andorra. Sense la seva implicació, que possibilitaren les aportacions econòmiques i logístiques del Govern d’Andorra, les troballes prehistòriques i antigues a la vall del Madriu, avui en dia ja prou conegudes i valorades, potser no haurien sortit tan aviat a la llum. Aquest és un recordatori merescut cap al Pere i el Llovera, que la memòria a vegades cal refrescar-la per tal de ser agraïts.

Del Pirineu i de tot allò que té, suficient per a viure, tal com ho han fet milers de pirinencs des de fa més de 40.000 anys, ahir, divendres tarda, i tot avui dissabte en parlem en el marc del X Col·loqui internacional d’Estudis Transpirinencs, a Queralbs, amb el títol genèric L’aprofitament del recursos naturals als Pirineus. En l’organització, que lidera el Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès des de la primera edició, i sota el paraigua de l’Institut Ramon Muntaner, com a fundació privada dels Centres d’Estudis de Parla Catalana, hi trobem també la indefallent Societat Andorrana de Ciències. El programa inclou, a part de la projecció de documentals d’etnografia que abracen des del País Basc fins a l’Empordà, comunicacions referides als boscos, a les explotacions mineres, a les aigües, a les pastures, per anar a raure, al cap i a la fi, a les configuracions i relacions socials que se’n deriven, a la humanització –en íntima i sàvia relació– de la muntanya. S’hi referia en encertat relat, ara fa 55 anys, el nostre recordat i estimat Manuel Anglada, al llibre Vint-i-cinc anys a Llívia, Ed. Selecta, Barcelona, 1962, vint-i-cinc anys a Cerdanya –entre 1930 i 1955– que precediren la seva arribada i establiment definitiu a Andorra. Justament, l’any 1986, Editorial Andorra en feu una nova edició. És un llibre imprescindible per al coneixement del batec pirinenc, amb una càrrega literària i humana que ens fa sentir a flor de pell la vida i la terra dels llepatupins. Llegim-ne, per cloure, un fragment en què parla de pastures, de pastors, de ramats: “Un dia va aprendre la manera de capturar les bèsties vives, de nodrir-les en la captivitat, de fer-les multiplicar i així disposà al seu grat d’una reserva de carn viva. En aquell moment va començar una nova manera de viure i els homes es feren pastors, mentre lentament s’anava endormiscant la passió violenta de la cacera./ Els ramats segueixen l’herba; i els pastors, acompanyant i guiant els ramats, conegueren altres contrades que assolien any rere any seguint determinats camins que eren sempre els mateixos, travessant les mateixes collades i els mateixos ports, i aquesta consuetud, amb el pas dels segles, esdevingué inviolable. Qui es gosa oposar a l’ús d’una carrerada que té la vellor de trenta segles? Qui pot enderrocar un empriu de tres mil anys? La consuetud d’aquestes vies pecuàries té més força que cent volums de dret civil.”