Un escriptor com cal

A les terres ibèriques fins que no es descobreix Borges i sorgeix el boom sud-americà el conte no tenia gaire audiència, diríem avui. Reflexions semblants feia Paco Umbral. Certament que en llengua castellana hi havia l’Ignacio Aldecoa, i en llengua catalana, el gran Pere Calders. Però no tenia gaires lectors, la narrativa curta.

Ben entès que sempre hi ha hagut el gran Chejov, amb més de 600 contes escrits.

Per això, el conte era més minoritari que la mateixa poesia lírica. Però, ensems, el conte al meu entendre està més a prop del poema que de la novel·la.

He intitulat aquest modest comentari Un escriptor com cal, i em refereixo a Manel Gibert, que acaba de treure –després d’un treball esgotador, minuciós, però gens barroc– un llibre de contes intitulat Vertigen (vint-i-set contes dintre d’un laberint). Petites històries que són miralls ontològics, segons les seves pròpies paraules. Contes relacionats uns amb altres a la recerca de la sortida –o entrada?– del laberint.

El conte per essència té un recorregut curt, però intens, i alhora és el lector qui l’ha d’acabar.

La meva estimada i respectada Isabel Clara Simó subratlla en el pròleg el següent: “Diuen que un text literari és bo si reuneix dos impactes sobre el lector: el fa sentir i el fa pensar.” I, és cert, però jo el que més admiro en l’escriptura de Manel Gibert, cisellada de manera refinada, és allò que deia Azorín –sí, l’escriptor del 98, en llengua caste­llana–: “La literatura está en el adjetivo.” Afirmació que altres escriptors i poetes com el mateix Caballero Bonald han reiterat.

Admiro el poeta Manel Gibert, molt a prop, avui, de la poètica de Vinyoli, i jo diria que de Rilke, també. Una musicalitat interna i un ritme extern considerables. Com Vinyoli, la poesia de Gibert viu entre el somni i la vida.

Aquests contes tenen per a mi un ritme intens, profund i tanmateix allunyat de qualsevol morositat. El llenguatge de Manel Gibert fa que les coses, els personatges inclosos, es desvetllin. Els seus 27 contes existeixen –tot gairebé roman ador­mit– perquè ell els crea, els intitula, els descriu. Per això són vida. Perquè la literatura és una altra manera de viure. Potser l’única.

D’ací, tot parafrasejant Josep Pla –amb aquells “és un home com cal”–, Manel Gibert amb els seus 27 vertígens és, segons el meu pensar, un escriptor com cal: lúcid, a voltes irònic, gairebé sempre nostàlgic, musical, i malgrat el dèdal, ple d’esperança amb el vertigen creatiu del nostre petit quefer existencial. Posseeix un rigor artesà, usa formes plenament simbolistes, fins assolir un llenguatge més lliure i desertitzat. Rigor, pulcritud. Alhora, sobrietat, alhora expansió. És palpa que l’obsessió, gairebé maniàtica, de la seva vida és la poesia. I també es constata quan narra contes com els 27 que componen Vertigen.

Manel Gibert no és un dels creadors que seran el futur de l’escriptura a Andorra, és, convençut ho dic, un present ben harmoniós i consistent.

És un gran poeta que també aconsegueix reeixir amb narracions curtes, plenes de musicalitat interna i externa, amb una capacitat per col·locar adjectius absolutament encomiable. És el mot el que crea la humanitat o és aquesta que fa la paraula? Entrin en el laberint de Vertigen i potser trobaran l’eixida. O no? Com ell deia a Només silencis: “... hàgim de renunciar a l’eternitat, al passat que se’n va// - fullaraca de tardor –mentre el futur arriba// de sobte, com una nau abandonada en un abrigall.” O tal volta, entrant plenament en el dèdal de Vertigen, més enllà de la fragilitat de la condició humana, trobarem allò que diu en un conte: “L’oceà pigallat d’estels engolia l’insòlit fèretre”? Jo crec que hi haurà un mar dessota un altre mar d’estels. En tot cas, Dia de difunts, Vertigo, Laberint, La Tanca i altres ens palesen que estem al davant d’un escriptor com cal: treball extenuant, música, adjectius i ombres que apareixen i s’esvaeixen i sempre es comuniquen en aquest dèdal meitat vida, meitat somni.