Un dia gris?

Escric aquesta tribuna el dia 1 d’octubre al matí. Quan surti al Diari, el referèndum ja serà historia, haurà escrit la seva pròpia pàgina, i caminarà amb direcció política coneguda, però sense dates clares.

Per si de cas, deixo clara la meva posició: qualsevol poble, nació o persona té el dret de decidir el que vol fer amb la seva vida. Sempre he donat suport i estaré a favor del dret a decidir.

Sembla mentida que una regió com el Kurdistan, situada en una zona de conflicte bèl·lic, hagi exercit fa quatre dies, pacíficament, el seu dret a vot, a pesar de l’oposició del mateix país que ocupa, i que, en canvi, a Catalunya, a Europa, s’estiguin produint els fets que aquest matí estem veient.

El dia és gris a Barcelona i l’actuació policial recorda èpoques passades que desitjaríem no tornar a veure. Però aquí estan, traient el nas amb forma de normes i constitució, sense fer ni el és mínim cas al sentir majoritari –el dret a votar– d’un poble.

Cordons policials, entrades a col·legis electorals, càrregues i emportar-se urnes deixa la democràcia espanyola per terra i dona una imatge lamentable. Una cosa és no acceptar el resultat del referèndum; una altra ben diferent, fer el ridícul més espantós i quedar en evidència. Un dia gris per a Catalunya? Sí, durant tot el matí no ha parat de ploure, però potser el dia no és tan gris i sempre es pot pensar en aquella frase de Miguel Hernández que recorda com sempre hi ha un raig de llum en la lluita que deixa l’ombra vençuda.

Si el govern espanyol pensava que reprimir el referèndum seria la millor solució a la seva manera de veure les coses, la seva estratègia ha estat absolutament errònia. Assumpte intern d’Espanya? De cara a l’opinió pública internacional, la balança només pot decantar-se cap a una futura votació.

Es produirà o no? Resistirà el govern espanyol?

Jo penso que a pesar de la pèssima imatge, no mouran un dit. Així que, mes enllà de la der­rota d’imatge del primer d’octubre, intentaran que tot segueixi igual. Però avui, com els bolets quan plou, el percentatge de gent favorable a la independència ha crescut exponencialment.

Venen dies convulsos i no sabem què passarà els pròxims mesos.

La declaració unilateral d’independència no sembla tenir, ara per ara, possibilitats reals, però els canvis no arriben sols. Si fa set anys m’haguessin preguntat com veia la independència de Catalunya hauria contestat que em semblava una quimera. Si m’ho preguntessin avui, diria que arribarà aviat. Sols falta que plogui una mica més.