Com una família més

Amb les maletes a punt i carregats d’il·lusions, però també de les pors pròpies de desplaçar-se a una destinació desconeguda, el que havia començat com un som­ni per fi va poder fer-se realitat. El Xavi, l’Elisabete i el Lluís, persones ateses per la Fundació Privada Tutelar del Principat d’An­­dorra, van marxar rumb al Marroc acompanyats pels psicòlegs de la Fundació, la Míriam i el Carles, com si es tractés d’una família més, per participar en el Raid solidari organitzat per Travel Xperience i l’agència Àgora. La seva peripècia tenia uns objectius humanitaris molt rellevants i significatius per a ells, i és que durant el viatge entregarien el material que durant mesos havien anat recollint per ser lliurat a fa­mílies desfavorides del Marroc.

Per a alguns era la primera vegada que feien un viatge tan perllongat, allunyats dels seus familiars i de les seves rutines. Les llar­gues hores de viatge en furgoneta van servir per conèixer-se millor i, alhora, treballar la tolerància, la paciència i el respecte mutu. Recorden els nervis instal·lats a la panxa abans de pujar al ferri que desapareixien en com­provar que el balanceig del vaixell, provocat per les onades, els acollia com un bressol.

Un cop al Marroc, van poder viure moments increïbles, d’aquells que fan pujar l’adrenalina al màxim, com creuar les dunes a to­ta velocitat o fer una excursió amb camell. D’altres moments més calmats, com ara assaborir per primera vegada un te amb men­ta, veure la sortida del sol en mig d’un paisatge infinit o contemplar el cel carregat d’estels a les nits. Però el que més els ha marcat, sense cap mena de dubte, i així m’ho van transmetre quan em van explicar la seva aventura, és l’acollida i l’hospitalitat de la gent amb la qual es van anar trobant al llarg de tot el trajecte. El Xavi, per exemple, encara s’emociona quan recorda l’abraçada d’agraïment d’una nena i les ganes de jugar que tenien els petits dels pobles per on passaven. L’Elisabete, en canvi, recorda els tatuatges d’alquena que els van fer a les mans i el sabor intens del menjar. El Lluís s’ha emportat la proximitat de la gent, la importància d’una bona companyia i ha après a donar més valor a les coses. Als tres els va sorprendre veure com en una classe on hi havia nens i nenes barrejats de totes les edats atenien en silenci absolut les consignes que els donava el professor. Cadascuna d’aquelles mirades tenien una història al darrere i ells podrien compartir-les durant una estona.

Participar en aquest raid els va donar l’oportunitat de veure llocs impressionants i a la vegada ajudar altres persones. Quan el que ajuda és l’ajudat tot pren un altre caire i els valors que han adquirit durant el trajecte ja no els abandonaran mai més.

Estarem tots d’acord que viatjar, sigui allà on sigui, ens omple d’experiències, ens enriqueix com a persones i ens permet veure i viure el dia a dia amb una mentalitat més oberta i amb una visió de la realitat més àmplia. Doncs això precisament és el que els ha passat al Xavi, a l’Elisabete i al Lluís. Animo la Fundació Privada Tutelar del Principat d’Andorra a continuar amb la seva tasca i a repetir l’experiència perquè l’aprenentatge vital que es proporciona amb aquestes sortides no s’adquireix si només te l’expliquen.