En record del doctor Rafael Battestini

El traspàs del doctor Rafael Battestini i Pons, el dia 15 d’agost passat, a Barcelona, ens va agafar per sorpresa a molts dels seus amics. Lliurat el cos a la ciència, com ell volia, la seva esposa, l’Anna Mari Farràs, va fer el cor fort i per telèfon en dies successius va anar trucant als amics per fer-nos avinent la marxa del Rafael. L’emoció ens va travar, en sentir la veu de l’Anna Mari dient que aquest any no ens veuríem a la propera Fira del Llibre del Pirineu, a Organyà, a primers de setembre, a la qual sempre els esperàvem i hi eren presents. La mateixa emoció que va expressar, en assabentar-lo de la notícia, el dia de Sant Gil, a Núria, el doctor Xavier Robiró, metge alpinista en tantes expedicions als cims de l’Himàlaia. El sol tebi de primera hora de la tarda, davant del santuari, va acompanyar molt endins el moment de recolliment amb ell mateix: unes passes enllà del grup i les llàgrimes en la colrada cara del metge de Núria per al record de l’amic i company Battestini.

Del doctor Rafael Battestini tots en tenim bons records. Mereix aquest article i totes les lletres i les converses que puguin fer-nos-el present. A la seva tasca professional com a metge especialista en medicina interna i aparell digestiu, exercida a Barcelona, hi hem de vincular la seva preferència pels estudis i investigacions del ritme biològic, el que coneixem com a rellotge biològic, regulat per ritme circadiari (el dia de vint-i-quatre hores). Com n’hauria estat de content el doctor Battestini, aquesta setmana, amb l’atorgament del premi Nobel de Medicina als investigadors Jeffrey C. Hall, Michael Rosbash i Michael W. Young, “pels descobriments dels mecanismes moleculars que regulen el ritme circadiari.” Ens n’alegrem per ell, que tantes vegades ens en parlava, amb aquella vivor i força expressiva amb què desgranava els termes i els coneixements científics, amarant-ho amb un toc d’humanitat i de senzillesa. Ja fa 37 anys, l’any 1980, a Reus, en el XI Congrés de Metges i Biòlegs en Llengua Catalana, exposà amb el títol: Adaptació al ritme cosmoclimàtic i en va parlar en públic per darrera vegada, del rellotge biològic, en el XIX Congrés d’història de la Medicina, a Puigcerdà, el juny de l’any passat, amb la ponència: Espeleologia i medicina: aportacions i problemes, tema que dominava singularment, puix ell va ser el director i promotor dels experiments de permanència subterrània que tingueren lloc a la cova de Chaves, a l’Aragó, l’any 1971, amb Emili Reyes, que resta sota terra 64 dies. Més tard, el 1973, a la cova de Rialb, a Ribes de Freser, hi va ser 104 dies. La tercera estada, i la més coneguda, va ser a la cova d’Anes, a Prullans, on hi va ser 68 dies, del 18 de febrer al 27 d’abril de 1990, sota el control i estudi del doctor Battestini i el doctor Miquel Sánchez-Turet.

El doctor Battestini era soci i Membre de Mèrit de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i fundador de la Societat Catalana de Medicina Aeroespacial, Subaquàtica i Ambiental, així com soci i fundador de l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya. I també va ser un gran viatger, junt amb la seva dona, l’Anna Mari, per tot el món. I un excursionista de cap a peus, va ser soci del Centre Excursionista de Catalunya, amb la medalla de plata i la medalla de mèrit i també del Grup Excursionista d’Oliana. De les excursions amb ells viscudes, per l’Alt Urgell i altres indrets, ara els records ens agombolen la seva absència.

Destaquem la seva producció bibliogràfica, amb els llibres: Nicolau Battestini i Galup, el seu pare, (també de la nissaga dels metges Battestini) i L’Home i l’Espai; L’Home i el seu Entorn; L’Home i la Biofísica; Peregrinació al Tibet i La Vall de Cabó, vall per la qual ell tenia una estima i un afecte molt sentits, en ser la seva esposa filla del Vilar de Cabó on, ja les vegades que hi hem passat després del traspàs del doctor Battestini, i cada cop que hi tornem a passar, el sentiment a flor de pell i la seva personalitat ens els fan present i ens acompanyen per aquella formosa amplada de llum i de quietud.